El món, la meva selva

Les ferides de la guerra, les visibles i les emocionals. Aquest és potser un dels grans temes rere les pàgines de El món, la meva selva, de Rose Macauly, recuperat aquest mes per part de Trotalibros i el seu editor, Jan Arimany. De fet, la de Macauly és una novel·la tan polièdrica, amb tantes cares, que es pot analitzar des de molts enfocaments.
La Barbary és enviada de nou a Londres amb el seu pare poc després d’acabada la II Guerra Mundial, deixant enrere un Cotlliure que es recupera del conflicte, les morts, del pas dels evadits que creuaven de França a Espanya i, sobretot, dels ressentiments entre resistents i col·laboracionistes del règim de Vichy. La jove Barbary, de 17 anys, torna a casa després de passar-ne set vivint amb la mare, la Helen, una hedonista llibertina i jugadora que va deixar el seu marit a Anglaterra i va refer la seva vida a la costa Mediterrània. 
Barbary, però, és filla del conflicte bèl·lic: s’ha criat com a resistent, com a maquis, sense la supervisió de la seva mare, més preocupada per qüestions mundanes que per la criança de la seva filla i d’en Raoul, el fillastre que viu amb ells i que també és enviat a Londres amb la família del difunt amant de la Helen, en Maurice. “No tinc consciència de cap mena, jo, estimat” diu na Helen al seu fill Richie, entregada als plaers del seu propi món en el qual “aquest jardí és el paradís”. 
I els joves, deixen Cotlliure, on vivien com enfants sauvages, i van a un Londres on passen a viure encotillats en una societat i una dinàmica familiar a la qual no s’adapten. És per això que na Barbary, malgrat estar matriculada en una escola per rebre formació en pintura, busca refugi entre les runes de la destrucció dels bombardejos alemanys, i tant ella com en Raoul acaben fent-se amb males companyies, com si de maquis a Anglaterra es tractessin (“el maquis és dins nostre, i portem la nostra selva allà on anem”). Són dos adolescents que s’han criat en un món que s’enfonsava, en els quals els estralls de la guerra eren presents arreu: busquen, per tant, refugi en la seva zona de confort, malgrat que aquesta sigui justament el producte de la guerra.
L’allunyament respecte a la mare, per a qui sent predilecció, l’adolescència viscuda en els anys perduts de la guerra, la nul·la adaptació amb un pare advocat que pretén fer d’ella algú civilitzat i en una casa on, malgrat ser la seva, la Barbary se sent desplaçada per la segona esposa del seu pare i el seu fill petit: tots aquests elements condueixen la jove a una vida allunyada d’una societat que pretén oblidar la guerra i recuperar la nova normalitat malgrat deixar enrere aquells que porten les conseqüències del conflicte al damunt. “És la guerra, i tot el que els ha passat a través d’ella”, diu la Helen.
Vist així, exclusivament així, podria semblar que la de Macaulay és una novel·la tràgica i pessimista, i contràriament és capaç de mostrar que sovint, fora del nostre viscut, la vida pot no ser només amarga. Més enllà del conflicte, aquesta és també la història d’una família trencada per la ruptura de la Helen i en Gully i per com han refet la seva vida amb noves companyies: l’estimació per amants, noves parelles, fills conjunts i de noves relacions és present de manera contínua i mostra que l’amor també té cabuda en els mals moments. Si pot ser el desllorigador per solucionar els problemes, però, això ho haurà de descobrir el lector d’aquesta tragicomèdia amb uns personatges ben polifacètics.
Llegir sovint ens fa posicionar. Què faríem nosaltres en aquesta situació? Com gestionaríem nosaltres la guerra, la presència de l’invasor, la vida dels fills en casos com aquest? I això ens obliga a decidir si la situació de la Barbary ve motivada només per la situació bèl·lica o ve si és culpa de la Helen i la seva manera de viure i entendre el món. Llegeixin-la, i extreguin les seves pròpies conclusions.