El món més ranci de tots

Ho confesso. Ho faig. Quan vaig a la perruqueria, llegeixo quatre o cinc revistes del cor, preferiblement l’Hola. És un acte de pur masoquisme, ho reconec, una immersió en un món artificial i grotesc, en un gran aparador de vanitat, eufemismes i mentides.

Vaig descobrir-lo quan era molt, molt jove, en unes visites familiars avorridíssimes i obligatòries. L’avorriment em va portar a llegir i en aquell escenari l’única lletra impresa que hi havia era la revista setmanal. Jo, que hauria llegit l’etiqueta del pot de cafè soluble si hagués convingut, em cruspia aquells exemplars. No m’enlluernaven, no hi busqueu històries de ventafocs ni princeses, em sorprenien i em divertien per exòtiques i grotesques. I pel llenguatge tan particular que feien anar, amb clixés i eufemismes molt marcats, amb etiquetes constants i amb adjectius recurrents. I amb una estructura fixa.

Primer la mansió que embafa: una gran casa propietat d’una família important en l’aristocràcia i/o en el món empresarial, amb un arbre genealògic que fa por. Per exemple: “La tataranieta del fundador del imperio Pirelli y bisnieta del conde X nos muestra su mansión en la campiña Y.” I les dones d’aquesta família posen amb vestits de tuls i gases enmig de menjadors plens de gerros i catifes, de quadres i sofàs, d’escenaris signats per decoradors més rococó

 Després els casaments i separacions, els fills de la casa d’Alba, les actrius, els futbolistes, cantants però dels glamurosos, els altres van a Lecturas, Semana o a l’últim graó de la xafarderia sense glamur: Cuore. A continuació els toreros i les seves dones, que dissenyen vestits per anar al Rocío. La neta de Franco hi té un espai gairebé setmanal, igual que la seva íntima amiga Isabel Preysler i l’escriptor

 Després arriba la reialesa: la britànica, nombrosíssima al balcó, amb barrets espantosos, decadent i tèrbola en la seva vida privada. Després les monarquies europees, menors, menys estridents, donen poc joc excepte la de Mònaco, que és un festival. I, en el centre de tot, l’espanyola: senzillesa, elegància, bon ambient familiar, tomba i gira. Aquí els eufemismes arriben al seu nivell màxim. Finalment, la model més seca del món del glamur combina confidències amb exhibició de roba en uns salons que podrien ser perfectament els de les cases embafoses del principi de la revista.

Al mig un parell de pàgines grises resumeixen els casaments i comunions de l’aristocràcia peninsular, cognoms que no s’acaben mai, flaires d’església rància i vestits horrorosos.

El món més ranci, més classista i més sexista –les dones són riques, però són objecte– triomfant cada setmana. Potser perquè és l’aparador de les vanitats, i, com a la realitat fora del paper, tot és mentida.