Sota el títol Soutenez un journalisme fiable, un conegut diari en llengua francesa convida els lectors de la seva pàgina web a donar el seu consentiment per rebre cookies i, a través d’aquest mecanisme, a cedir una part de la seva privacitat mentre naveguen. De la mateixa manera, un igualment conegut –si bé més jove– diari de l’àmbit català planteja l’alternativa de manera molt clara: o bé "Navegueu de franc amb publicitat", o bé "Navegueu sense publicitat a partir de 75 euros l’any". Els diaris en línia ho tenen clar: a passar per caixa, s’ha dit!
La publicitat sempre ha format part del model econòmic dels mitjans de comunicació. Bé que algú ha de pagar el paper, la tinta, i la mà d’obra necessària per a imprimir diaris i periòdics. Com sap tot bon comercial, un mercat en què hi ha molta oferta es torna elàstic i el client –aquí: el lector– té una tendència molt forta a defugir opcions que li demanin de posar la mà a la butxaca i pagar el preu del servei que està consumint. En aquelles condicions, què hi ha de millor per al mitjà que fer pagar una part dels costos a una tercera persona –el publicitari– passant així a un model de "mitjà de comunicació subvencionat amb la publicitat"?
Quan naveguem i consumim serveis digitals sense pagar-ne la factura, ens trobem còmodes amb la idea que una part de les xarxes informàtiques s’han transformat en la nostra principal font d’informació. És com si fossin mitjans de comunicació, però sense el títol de periodista. En realitat, hi ha poca diferència entre la situació en què ens trobem a Internet avui, i aquella dels diaris en paper al llarg del segle vint. S’està fent molta producció de continguts. Per pagar l’esforç de fer-los, tothom vol menjar. La publicitat mana tot el sistema i la qualitat baixa davant de l’imperatiu de sobreviure. La massificació de l’oferta és especialment flagrant, ja que la inversió necessària per començar a treballar en aquest ram és especialment baixa: el cost d’un ordinador i d’un telèfon portàtil capaç de gravar imatges amb un mínim de resolució. Mentrestant, els mitjans oficials voldrien guardar el seu lloc com a proveïdors exclusius de notícies fiables. Cada vegada ens trobem amb més persones que es voldrien fer amb una part del pastís publicitari.
El Cookie Monster, o Monstre de les Cookies, és un titella conegut per la seva fam insaciable per les galetes o cookies. Avui en dia, els cookies són marcadors digitals, seqüències de bytes que els serveis web implanten en els nostres dispositius i que permeten de seguir-nos a nosaltres i als nostres interessos. Serveixen per fer la publicitat més efectiva, diuen. El Cookie Monster modern és un sistema dissenyat per conèixer-nos, àdhuc millor que nosaltres mateixos. El sistema –si existeix i és conscient– ens tracta com a consumidors, i no com a lectors. El lector ja no paga, no és una bona tàctica comercial.
