La setmana passada una colla d’historiadors andorrans ens vam desplaçar al Museu Diocesà, convidats per assistir a una visita guiada a la nova sala de la Pietat, que recentment ha estat oberta al públic després d’un llarg procés de restauració, que entre altres aspectes, ha solemnitzat el lloc i les peces que s’hi exposen. 
Fa anys que la Pietat va deixar de ser una capella per passar a ser un museu. Així ens ho va explicar la delegada de patrimoni del bisbat, Clara Arbués, que va venir acompanyada de la tècnica Urgell Duró.
Amb permís de la Clara, que sé que me’l donarà perquè li té un respecte sublim, qui millor ha parlat de la Pietat va ser mossèn Pere Pujol, que l’any 1925 li va dedicar un article a la revista Analecta Sacra Tarraconensia. 
Com bé escrigué, els orígens els trobem l’any 1379, quan el bisbe Berenguer d’Erill i el Capítol catedralici van donar als procuradors de la comunitat de preveres beneficiats de la catedral, la casa del Capítol. L’any 1530, ja es parlava de construir una capella en les dependències dels beneficiats i poc després començaren els treballs. Com molts sabem, l’escultor Jeroni Sancho va ser el responsable de fer el magnífic retaule que presideix l’antiga capella, avui museu.
La comunitat de preveres de la Pietat, que l’hem de distingir del capítol de canonges, continuà la seva trajectòria fins ben entrat el segle XX, quan els seus darrers membres arribaren a l’edat de ser persones grans. Un dels més coneguts era mossèn Joan Perera Ambrós, fill de ca la Bundancieta, que durant la seva vida encara tingué cura del pagament d’una causa pia per al casament de donzelles. Tampoc podem oblidar els mossens Alvinyà i Borró, també fills de la Seu, que amb Perera foren els darrers testimonis d’aquesta centenària comunitat de clergues.
L’any 1953, mossèn Bundancieta celebrà les noces d’or com a prevere, també a la seva església de la Pietat, a l’acte, a part de la resta de clergues de la comunitat, hi assistiren els canonges, amb el rector de Sant Ot i força seminaristes, i com no, amb la presidència del bisbe, Ramon Iglesias Navarri.
El seu esment en la contextualització de la nova i restaurada sala museística els recorda i els reviu altra vegada. Cal agrair als tècnics en l’encert que han tingut en la restauració i la museïtzació, que de certa manera ens retorna cap als preveres beneficiats, i que de certa manera també, potser indirectament, els homenatja.