Diria que aquest cop no em caldrà argumentar els meus punts de vista amb paraules pròpies. Són molts i amb opinions ben expressades els qui han defensat la necessitat impostergable d’un museu nacional. La meva feina serà tan sols la de remenar i endreçar-les per vosaltres aquí sota.

La pensada d’oferir-vos aquest enfilall cristal·litza fa uns dies quan llegeixo l’article El museu, de l’Albert Villaró, on –després de parlar de la tan esperada obertura del Museu Carmen Thyssen i afirmar que tothom sembla d’acord que és una notícia excel·lent per a la salut cultural i turística del país– alça el dit per suggerir que potser ara valdria la pena recuperar la idea, tantíssims cops exposada com ignorada, del museu nacional: “Que sigui modest, contingut, barat, però al mateix temps realista, ambiciós i valent. Que expliqui i que ens expliqui.” I clou amb el dit ja ben clavat a la plaga: “I, si pot ser i no és demanar gaire, que el tinguéssim (ni que sigui en projecte) abans que el casino.” Directe. Clar i... andorrà? Ja podríem tancar aquí aquest article.

O podríem recuperar el text de la Lourdes López Montanya d’ara fa menys d’un any: Museu Nacional, sí o no?. (I si la millor manera de mantenir algú viu fos rememorant-ne gestos, actes i paraules?) Després de parlar del faraònic edifici The Cloud, López afirma que Andorra necessita un museu nacional igual que qualsevol altre país. I que d’aquesta necessitat se n’havia parlat a bastament durant la jornada Museus i identitat promoguda pel Comitè Andorrà del Consell Internacional dels Museus (ICOM) l’octubre del 2015. I de com l’escriptor Joan Peruga havia fet un clam en una taula rodona sobre la necessitat imperiosa i urgent d’un museu nacional, que havia generat un ampli debat entre el públic. I concloïa: “Crec fermament en aquest projecte (…), que a més resoldria algunes qüestions candents –com la ubicació definitiva de les pintures murals de Santa Coloma– i donaria visibilitat a moltes de les peces que ja es conserven a les nostres reserves i que mereixen ser conegudes per la ciutadania.”

També s’han manifestat clarament partidaris d’un museu nacional el restaurador Eudald Guillamet; l’exministra de Cultura i Educació i cap de l’Arxiu Nacional, Susanna Vela; la cap de conservació del ministeri de Cultura, Berna Garrallà, o l’exdirector del Museu d’Arqueologia de Catalunya i actual cap de la divisió de Museus i Monuments de la Generalitat, Xavier Llovera.

Perquè necessitem explicar com som i com hem arribat fins aquí. La nostra relació amb el món. Ens ho devem a nosaltres mateixos i, de passada, també als altres. Perquè ens cal un espai de representació nacional que generi identitat, estimuli la investigació i la difusió de la nostra història i vertebri els museus actuals. I tot això –com proposa Villaró amb el dit alçat– modestament però fent via.