Avui en dia el Tió, el Pare Noel i els Reis d’Orient ens marquen l’inici i el final de les festes de Nadal, tan esperades pels més menuts de casa. Però antigament, quan encara el Pare Noel no havia descobert el camí per venir fins a casa nostra, el calendari era diferent, el cicle començava el dia de la Puríssima (8 de desembre) i s’acabava el dia de la Candelera (2 de febrer) Permeteu-me avui que us parli del Nadal.
En algunes parròquies (sobretot les altes), la posobra de Nadal, havent fet un sopar frugal i abans d’anar a missa, es feia cagar el Tió als més petits. Els padrins feia dies que els havien ensenyat a cantar el nostre Parenostre del Tió ancestral, que ells al seu torn havien après dels seus padrins, i que resa així: “Pare nostre del Tió/ Santa Nit que Déu mos do/ festes festoses, dones curoses, torrons de pinyols/ caga Tió”, mentre el picaven amb totes les seves forces. En altres cases (normalment, a les parròquies baixes) cantaven la clàssica cantarella que encara avui en dia es canta.
Com a pinzellada curiosa, als pobles més allunyats de les parròquies altes el Tió retardava la seva arribada fins a la tarda del dia de Reis. Entre el Tió i els Reis procuraven que a la casa tinguessin el necessari per a tot l’any i algun dolç. Entre bastonada i garrotada el tronc màgic anava cagant alguna peça de roba que les mans amoroses de les mares ajudaven a confeccionar als Reis i al Tió, algun mitjó de llana, una mica de coca masegada i si hi havia sort alguna llaminadura o caramelet o fins i tot una unça de xocolata!
L’any que el Tió o els Reis volien fer una sorpresa grossa els oferien alguna taronja o mandarina de València, tota una delícia en aquells temps! Una vegada el Tió estava ben eixut, el feien cremar durant tota la nit i les seves cendres eren guardades amb gran reverència sota de la biga central del cap de casa, ja que creien que protegia la casa contra els llamps. Aquestes cendres se substituïen cada any i la cendra vella era posada a les arrels d’algun arbre o planta que necessités curació.
A diferència d’arreu del país, a Encamp la missa del Gall era a trenc d’alba, i no a les 12 de la nit tal com avui en dia es fa. En alguna casa tenien la creença que la Mare de Déu aniria a escalfar els bolquers del Nen Jesús i les brases del Tió eren doblement màgiques. “Ai si tinguéssim la sort que vingués la Mare de Déu mentre som a missa a escalfar els bolquers del Nen Jesús, deixem-hi una bona brasa” em relatava un veí de la Mosquera que li havia sentit a dir a la seva padrina. Durant la missa els homes al cor de l’església feien sonar els galls (xiulets fets amb una mena de cantiret d’aigua) i sonaven al moment de l’Adoració de la Imatge del Nen Jesús, complementant aquest guirigall també es cantaven cançons tradicionals, com Les setmanes de Daniel o les Cobles al Niño del Pessebre i inclús en alguna església es feia gronxar un banc vell per tal d’imitar el so del bressol del Nen Jesús, en ser bressolat per la seva Mare.
En sortir de missa, el jovent de totes les parròquies tenia encès un bon foc on convidaven tothom a escalfar-se oferint-los una mica de vi bullit, allà els veïns se saludaven, es felicitaven el Nadal i entre els petits es feien comentaris joiosos sobre el que el Tió els havia portat. L’endemà, dia de Nadal, es feia el gran menjar de l’any, mataven algun gall i el feien rostit o bé un conill per fer-lo amb arròs.
Plegats a la vora d’un bon foc, tota la família es trobava al voltant de la taula i els petits recollien dels més grans les tradicions, la història familiar i les lliçons que els servirien al llarg de la vida, i per postres coca masegada, una mica d’anís i algun trosset de torró d’ametlla d’Agramunt que feien pujar de la Seu. Que tingueu un bon Nadal!
