A l’activitat sobre l’art del haiku, compartida al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany en el marc de la mostra consagrada al Japó de les èpoques Edo i Meiji, va sorgir un dubte arran del fet que el mot nostàlgia, referent d’un concepte de fixació moderna a Occident, tingués lloc en una tanka escrita per Yamabe Akahito al segle VIII. La versió que vam llegir és obra de Joan Alegret, per tant contemporània, però posteriorment he constatat que és fidel, en la mesura del possible, a l’original, ja que reflecteix el seu enyorament amorós.
Poc després vaig trobar sense buscar-lo l’assaig de Ryoko Sekiguchi titulat Nagori (La nostalgia por la estación que termina). El vocable significa literalment “la petjada de les ones”, i apareix en estrofes de Matsuo Basho, per exemple, tot designant sentits similars: trista partença, record melancòlic d’algú o d’alguna cosa, vestigis que roma-nen del que ja no hi és, reminiscència… El sentiment implícit d’identitat i escissió és palpable.
Vaig comentar la troballa del llibre a Aurora Baena i em va respondre que el seu equip tindrà una sensació sublim de buidor i plenitud a l’hora de desmuntar l’exhibició. Se l’han fet tan seva que els envairà una melangia accentuada per l’èxit aconseguit. I la setmana passada, no havent jo esmentat el terme ni la noció, Aminda Saludes, curadora de la galeria Taranmana, em confessava en relació amb l’exposició La volàtil substància de cada bell crepuscle que quan es clogui, tant si ha venut prou com si no, sentirà una tristesa inexplicable. Llavors vaig pensar en el nagori japonès i en la saudade portuguesa. I en la màgia efímera del moment de l’albada i del capvespre que travessa els dies, les fotografies, els poemes, l’estela d’Ángel Camino, la presència transcendent que notem i trobem a faltar.
I ara que assaboreixo astres agredolços d’equinocci, al cel i a la pell i a la carn de les últimes prunes de la temporada, evoco com si hagués succeït l’acte que s’esdevindrà demà a la Taranmana. Un recital poètic que reuneix alguns dels bons i millors poetes d’aquí. Escolto, veig silencis, respiro l’alegria i el pesar. Sospirs tendres, elegíacs i contundents d’Eva Arasa. La veu greu, tel·lúrica, existencial de Txema Díaz-Torrent. Un esplet de confidències, emocions i delits de Joan Ramon Marina. La fragilitat de la memòria descosida de Marta Deu. La materialitat immanent dels versos sòlids, líquids i vaporosos de Mario Chimenea. El joc, el foc vital de Robert Pastor. Somnis, idees i esperances d’Ester Fenoll. Aures dels confins enlluernadors d’Àlvar Valls. L’idealisme pragmàtic i sensible de Josep Enric Dallerès. I les atmosferes delicades de la quotidianitat de Noemí Rodríguez.
Potser en abandonar la sala ens endurem tots plegats, acomiadant-nos amb els vaivens del present que s’esvaeix, el desig de rememorar i la transició cap a la nit del temps aparentment immòbil, l’eternitat d’un instant. I exclamarem: Visca la poesia!
