El net de l’avi Alfons

Igual que va fer el seu avi Alfons l’abril del 1931, Joan Carles, gairebé vuitanta anys després, ha fugit també d’Espanya i, com l’avi, ho ha fet assetjat per l’ombra de la corrupció. Òbviament, la premsa, i no només del país veí, s’ha fet ressò de tan magna fugida que, casualment o no, coincideix amb les investigacions que estan fent la justícia suïssa i la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol sobre les lucratives i poc clares activitats i entreteniments de Joan Carles.
“Humiliant”, “vergonyosa”, “fuga”, “exili”, “exrei caigut en desgràcia” o “per la porta petita”, entre d’altres, són alguns dels adjectius i expressions amb els quals bona part de la premsa europea i també estatunidenca i llatinoamericana han explicat la fugida. 
En canvi, a Espanya, la premsa mesella i submisa que durant anys i anys ha callat, ocultat i fins i tot blanquejat els múltiples afers i malifetes d’un monarca que donava per fet que la inviolabilitat de la qual gaudia li permetia fer qualsevol cosa –fins i tot delinquir–, s’esforçava, igual que bona part dels columnistes i opinadors patriòtics convençuts que l’única veritat és la seva, a maquillar la nova pirueta reial. Uns esforços, que en molts casos freguen el ridícul, per convertir la humiliant maniobra, no s’ha aclarit si lliure o forçada, gairebé en un acte honrós i ple de responsabilitat per no danyar la imatge d’una institució ja prou desprestigiada i cada vegada més qüestionada ni el regnat del besnet d’Alfons.
Veient la trajectòria de la saga familiar i, en concret, la de Joan Carles, Andorra ha d’estar eternament agraïda a Joan Martí Alanis per tallar, en el seu moment, els anhels del net d’Alfons d’esdevenir copríncep.