Mira que em moria de ganes de parlar dels Jocs del 2030. Dels anti, és clar, aquesta causa noble, transversal, tan i tan cool. Perquè us en feu una idea, en tenia quasi tantes com de parlar de les torres d’Escaldes. Però per una vegada vaig fer cas de l’ocellet, que em demanava paciència. Així que hem passat setmanes esperant l’argument definitiu, més enllà que una ocurrència avalada per individus com el tal Canadell, conseller català de no sé què, està condemnada al fracàs abans i tot de començar, i més enllà també de la tírria pueblerina que a comarques genera encara qualsevol proposta que vingui de Barcelona. Els xaves, ecs! El que mai hem acabat d’entendre és per què uns Jocs Olímpics son sacrilegi, tabú, la catàstrofe més absoluta, però en canvi podem acollir Copes d’Europa, Copes del Món i Campionats del Món, per no parlar de la invasió setmanal de milers d’esquiadors, que deuen deixar, dic jo, una petja no precisament sostenible. Em recorda a l’aeroport de Grau Roig, un atemptat ecològic perquè es cruspia un terreny de molleres... segons els mateixos que proposaven trinxar un centenar de quilòmetres per fer-hi passar el tren. Però amb els Jocs la cosa és més senzilla. Cristal·lina, com hem pogut comprovar els últims dies. Fora caretes. El que els molesta, als anti d’aquí però també als pro d’allà, és haver de concórrer sota el paraigua del Comitè Olímpic Espanyol i haver de compartir honors amb una regió com Aragó, indigna de la Catalunya governada per un que es diu Aragonès, quina penitència més adequada. No volen ni amb Espanya ni amb Aragó ni tampoc amb Andorra. Quina manera més rara de fer amics. I després es queixen que els tenen mania. Però, qui no?
