El Nobel, per a Sabina

A casa encara no ho tenim clar: el Nobel de Bob Dylan, ¿demostra una audàcia impensable fins ara entre els dinosaures de l’Acadèmia sueca? ¿És tan sols una estupenda maniobra de populisme literari perquè tots ens puguem sentir legitimats, per una vegada, a opinar sobre el premi? ¿O es tracta d’un acte d’estricta, literal (in)justícia poètica? Ens pot el desconcert: si fem memòria, resulta que podríem taral·lejar una desena de cançons del senyor Zimmerman. Com a molt. Poden semblar poques, però és que són infinitament més del que sabíem de Svetlana Aleksievich, Alice Munro, Mo Yan o Tomas Tranströmer, per dir només alguns dels últims antecessors de Dylan, i aleshores no ens va donar per qüestionar el premi, a banda de les obvietats habituals que si li tocava a Murakami, a Ian McEwan, a Philip Roth o –quan encara vivia– a James Salter. Amb Dylan, els senyors de l’acadèmica sueca s’ha premiat en primer lloc a ells mateixos, només calia veure l’alegria dels que esperaven la lectura del veredicte; i en segon lloc, a tots els que alguna vegada hem vibrat amb les seves cançons. És a dir, tota la humanitat entre els 14 i els 120 anys. Ens queda, però, l’estranya sensació que hi ha trampa: si un cantautor i el seu nyigo-nyigo pot guanyar el Nobel de literatura, ¿veurem el dia que un novel·lista o, vinga, posem-ho més fàcil, un poeta, guanyarà un Grammy? La cosa, ja veuen, comença a grinyolar. I per molt que ser un orc integral formi, amic Vilella, part del mite, aquella nit a Encamp –la del 4-2 d’Espanya a Itàlia als quarts de final d'aquella estupenda Eurocopa– a nosaltres ens va semblar un retibat amb poca veu, encara menys gràcia i unes autoversions que ni Serrat en el seu pitjor moment. Posats a ser audaços, el Nobel per a Sabina.