‘Escannussar-se’ és ennuegar-se, i un ‘floronc’, un gra de pus al coll. Però, i la pigota? 

El llenguatge de la medicina i de la cirurgia és molt tècnic. Ho és tant, que quan anem al metge i ens fan un diagnòstic a vegades sortim sense saber ben bé què tenim. No és estrany si tenim en compte que la majoria de paraules de l’argot mèdic tenen el seu origen en el grec: cefalea, amigdalitis, otitis, ictus, carcinoma, lipotímia, helomes... 

Des de ben antic, els parlants han trobat mots més col·loquials per definir els mals o estats de salut que patien, a fi que tothom ho entengués. A Andorra també era així. Faré aquesta revisió mèdica i lèxica de cap a peus, amb la intenció de recuperar i donar a conèixer un vocabulari perdut o en perill de desaparició propi d’Andorra i, en el cas d’algunes paraules, compartides amb altres llocs de parla catalana.

Un atac de feridura és un ictus. El mal de cap pot correspondre a la cefalea o a la migranya. Un curt de vista és un miop. El mussol és la infecció en un ull. Un aixuït és un sord. L’otitis es coneix per mal d’orella. Les galteres o paperes en llenguatge mèdic es coneixen com a parotiditis. Un flemó és una infecció bucal. El garrotillo és una infecció al coll i les angines és el nom col·loquial de l’amigdalitis, i si s’escupen mocs és fan gargalades. Escanussar-se (escanyussar-se) és ennuegar-se. Un floronc és un gra de pus al coll. La pigota és la varicel·la. Un atac de cor és un infart. Un constipat de pit és una bronquitis. Una pulmonia és una pneumònia. Un tísic o una tísica és una persona que pateix la tuberculosi.

La caterutxa és sinònim de la tosferina o pertussis. Un tira-pit és un ofec molt fort i si se sent la reuma és que se sent el soroll dels bronquis en respirar, sovint en persones moribundes. Una persona espatllada o amb el pit espatllat vol dir una persona feble o anorèxica o bé que té una fissura o trencament a les costelles. Una persona desjurigada (desllorigada) vol dir que té un os fora de lloc. L’esmaligat es diu de qui pateix un esquinç, sigui un animal o una persona. El mal païdor és un mal d’estómac. Ratxigar és vomitar. Una mal diada és patir una apendicitis. Una persona esbruixada vol dir que està herniada. Un atac de pedra és un còlic nefrític. Quan un pateix un relligat és que no pot orinar. Un siscló es diu d’aquell home que només té un testicle. Qui té dolor és qui pateix del mal de gota.  Fer-se una entortolligada és fer-se una torta de peu. L’ull de poll és el nom popular del terme científic helomes. Les durícies són aquells enduriments de la pell. Un desmai és una lipotímia. Un mal menjant és un càncer, en especial de pell, i un mal dolent és un càncer. Per acabar, quan una persona es trobava moribunda s’acostumava a dir que “ja arreplegava la roba”.

El lèxic popular, sigui en qualsevol àmbit, és un patrimoni que cal recuperar, ja que és d’una extraordinària riquesa i ens transporta a un model de vida que ja no tenim però que cal no oblidar perquè darrere de les paraules hi supura una manera d’entendre la vida.

Vull agrair al Sr. Josep Torres Babot, de Cal Jep de Canillo, les seves informacions tan enriquidores i que han facilitat la redacció d’aquest article.