Ell sent els sons de la jungla enmig del carrer de les botigues d’Andorra.
Un bum-bum sortint de la cova: una galeria comercial. Gent passejant. Una parella entra a la galeria. La boca del monstre els engoleix sense immutar-se, sense que ni el volum ni el ritme de la suposada música variï gens. Una colla passejant, parlant en castellà. Ell sent més castellà de les Amèriques que de la Península. Sent més castellà de la Península que cap altra llengua llatina. Sent més anglès que cap llengua llatina que no sigui el castellà.
Andorra s’ha transformat en un barri de l'aeroport de Barajas. En un barri de l’aeroport, i no pas de Madrid. Madrid té més caràcter local. Encara hi ha gent que viu a la ciutat i que és d’allà. Però ningú és de l’aeroport. Aquest és un espai estèril. La gent no hi naix; hi va a treballar, o bé per marxar-ne. Per ell, no hi ha cap necessitat que un aeroport sigui fonamentalment diferent, que pertanyi a Barcelona, a Madrid, a Rio de Janeiro o bé a Shanghai. Tots li semblen iguals, amb la seva arquitectura de vidre i les seves galeries comercials cridaners.
La jungla urbana en què s'ha transformat el centre d’Andorra. Volíem un aeroport? En tenim un. És el ple centre del país: l’avinguda principal entre Andorra i la part alta d’Escaldes. Només falten els avions, però això no importa. Tenim la resta, l’arquitectura de vidre i les botigues de les cadenes internacionals. Els productes que s’hi venen són els mateixos que trobaríem als aeroports de Londres, Atlanta, Frankfurt-am-Main o Doha.
L'ús i l'abús dels telèfons és una constant. Ja no veu altres dispositius elèctrics, no ha vist fer servir un Palm al mig del pont de la Rotonda en l’última dècada. Ningú ha fet el ridícul de treure un iPad de 12 polzades, aixecant-lo cerimoniosament per fer una ràpida instantània del rellotge que flueix immòbil com una barra de xocolata desfeta i congelada. Avui dia, es fan servir gairebé exclusivament els telèfons mòbils. No pas per trucar. Per connectar-se amb qui i per fer què? Ell no ho sap. A pocs passos davant seu, una dona ben vestida amb una gavardina d’home força elegant clica esbojarradament en una pantalla de marc daurada mentre està asseguda en un banc davant de la banca. Alhora, ell comet un article per un diari. El seu còmplice tecnològic també és un telèfon. Pica lentament, fent servir tan sols dos dits. Es compara amb la senyora, i es troba un maldestre del teclat. Sembla que escrigui amb els colzes. Els seus dits són botifarres que eclipsen la petita pantalla minúscula d’un monòlit tecnològic fossilitzat en el passat de fa tres anys, quan el va comprar. No, decididament ja no està à la page. Què hi farem. Ni canviarem les taques del vell gat per ratlles de tigre, ni es comprarà l’últim model de la poma mossegada per molt que sigui de color taronja viu.
No és la primera vegada que el nostre antiheroi intenta redactar un escrit pseudoliterari mínimament comestible estant assegut en un banc teclejant en el mòbil. S'adapta als temps. No pensa en si li agraden poc ni prou. Simplement sobreviu. Es disfressa d'ànima moderna. Ara fa veure que és un habitant natural d'aquesta jungla urbana. La jungla de cristall l'accepta, l'acull, i de moment l'escolta. El vent del novembre que xiula a través de les façanes de cristall li diu que continuarà fent-li cas mentre ell tingui bitllets o targeta de crèdit registrada al mòbil. Quan l'hagi escurat ben escurat, l'escopirà, el rebutjarà i buscarà una altra víctima electrònica.
Marxa abans que la jungla urbana li faci la pell.
Tot poc li importa. Ell és com el camaleó, no pertany a la jungla. Demà ja no hi serà, assegut en un banc davant de la banca teixint un article pseudocultivat amb els dos polzes teclejant el vidre del mòbil. En un altre indret també serà l'home mòbil, serà nòmada digital, serà una ombra que passa de xarxa en xarxa. I demà passat ja no serà res de tot això. O, potser sí.
Pulvis et umbra sumus.
Mentrestant, als aeroports s’hi va a treballar, o bé per marxar-ne.