Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Eva Arasa

Eva Arasa

Periodista

 

 

El nostre mar




La primavera del 2020, per a molts de nosaltres, ha estat la més llarga de les nostres vides. Hem tingut temps de fer-nos bons propòsits i d’abandonar-los, de creure que un món millor, diferent, seria possible i de resignar-nos al cap de poc a seguir com sempre i encara gràcies. Els afortunats –perquè sí, la majoria formem part dels afortunats– fins i tot hem pogut somiar en unes vacances de proximitat, a la vora de la mar.
En aquest mar dels nostres somnis, i que en els nostres somnis sempre és blau i encalmat, hi ha persones a la deriva. No han deixat de ser-hi en tots aquests mesos de pandèmia i confinament. La setmana passada, dos nens van morir ofegats al port de València. Havien viatjat de polissons en un vaixell des d’Àfrica i, quan van veure que eren a prop del moll, es van llançar a l’aigua amb l’esperança de nedar fins a terra sense ser vistos i evitar així la repatriació. Ho van fer en el pitjor moment possible: les turbines i l’hèlix, en plena maniobra d’amarratge, van crear un remolí que va succionar els infants, d’uns tretze anys d’edat, i no en van poder sortir fins que ja eren morts.
No és una notícia de la qual els mitjans ni les xarxes se n’hagin fet gaire ressò. Al perfil de Twitter d’Open Arms es pot trobar l’enllaç a la notícia publicada pel diari Levante i encara hi ha algú que comenta: “Culpa vuestra [d’Open Arms, s’entén] por traerlos”.
Un comentari d’un cinisme insofrible si pensem per un moment en aquests nens, en les seves vides i en les seves esperances. Però la culpa és de tots, en realitat, perquè la culpa és d’un desequilibri que, per acció o omissió, tots nosaltres contribuïm a perpetuar. No tots els naufragis, no tots els immigrants a la deriva es troben al Mediterrani. Dijous passat es va enfonsar una pastera en aigües de Mauritània. Viatjava cap a les Canàries amb vint-i-vuit persones a bord. L’embarcació va patir una avaria al motor. Sense aigua ni menjar, les persones van anar morint a poc a poc i, a poc a poc, van ser llençades per la borda. Homes, dones i nens. Només un noi ha sobreviscut.
Diuen que, de totes les persones mortes al mar, només se’n recuperen els cossos d’un 25%. El mar, més que una tomba, s’ha convertit en el fossat amb el qual pretenem mantenir els privilegis d’una part del món, el nostre, emmurallats i fora de l’abast de l’altra part del món. 
La pandèmia de coronavirus no ha fet més que evidenciar les desigualtats. Desigualtats entre països i regions, però també desigualtats dins d’aquests països i regions. No podem ser ingenus i creure que, dins de la fortalesa occidental, tothom navega en la mateixa abundància. La por, la incertesa i el fet d’estar tant de temps reclosos han fet que ens centréssim sobretot en nosaltres mateixos. Ara que per fi comencem a obrir els horitzons personals, potser ha arribat el moment d’alçar la vista i mirar més enllà. 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic