El nostre pa de cada dia

Al refranyer castellà s’ha escoltat des d’antuvi allò de “más alimenta el pan casero, que el que vende el panadero”. I no és que al nostre país no hi hagués forners, ans tot el contrari, perquè hi ha fleques documentades des de l’any 1582. Fleques que eren propietat dels comuns (com els hostals, les tavernes o les carnisseries) i que els comuns arrendaven als millors postors. La meva amiga Ludmilla Lacueva en parla a bastament a Els pioners de l’hoteleria andorrana del segle XVI al segle XX, llibre que em va dedicar amablement fa setze anys i que guardo, rellegeixo i recomano.
Precisament un avantpassat meu, Joan Segalàs, ja tenia arrendada la fleca, l’hostal i la taverna d’Escaldes des del 1717 i durant quasi vint anys del segle XVIII en va gaudir de l’explotació, que va passar a mans dels descendents, Esteve i Thomas Segalàs, durant vuit anys més.
Però tot i el pseudomonopoli flequer dels meus avantpassats a Escaldes, el pa al nostre país des de finals del segle XVIII ja es feia a casa! Prova d’això és el pastador que hi havia a la majoria de les cases. Després de passar la farina pel sedàs, se li afegia aigua, sal i el llevat (fermentat amb una mica de pasta des del dia anterior, perquè el llevat de París no va arribar al nostre país fins al 1940) a la pastera, on es pastava i amassava. Després de reposar la pasta, cap al forn de llenya! Amb foc d’argelagues i branques de pi.
Això sí que era pa de veritat! Només cal dir que es feia un cop a la setmana o, fins i tot, un cop al mes. I sempre estava bo! No com el pa d’ara, que només conserva la forma del d’abans i, com se sol dir amb els arguments cinematogràfics, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència!
Hi ha documentació que demostra que l’any 1635 a la fleca de Sant Julià de Lòria es venia pa de sègol (que no feia taula!) i pa de forment, que només es podia consumir a l’hostal. Durant l’any els nostres consellers feien cinc consells sabuts (i campana tocada!): Setmana Santa (per a la quèstia i el seu lliurament als coprínceps), Sancogesma o Pentecosta (per publicar les ordinacions), Sant Andreu (els anys d’eleccions per fixar-hi la data), Sant Tomàs (o consell dels comptes, per executar el pressupost i rebre els tributs dels Comuns) i el Consell de l’Afor, una sessió especial en la qual els nostres consellers controlaven el preu del pa.
El Consell General sempre ha vetllat perquè als andorrans no ens faltés mai el pa, com ara amb la pandèmia de la Covid-19. L’any 1937, en plena guerra civil espanyola, com que hi mancava la farina i el preu havia pujat desorbitadament, va votar unànimement una subvenció de 70.000 pessetes per abaratir el preu del pa a través d’una subscripció pública, gairebé com avui amb els crèdits tous per pal·liar els efectes de la crisi sanitària.
Fou el mateix any que Andorra va rebre queviures (entre ells 400.000 quilos de farina) gràcies a la intermediació de Miquel Mateu, al qual li han agraït anys després traient-li el nom de l’avinguda que tenia a Escaldes. Com diuen els xinesos, quan beguis aigua, recorda la font!