“Apreneu a nedar aviat o us ofegareu. Perquè els temps estan canviant” que diria Bob Dylan. O més aviat cantaria amb més pertinència que mai (encara que sigui per streaming en un local buit). Els temps canvien i Andorra també, la qual cosa evidencia la necessitat d’una bona sacsejada per reflexionar sobre qui som i cap a on anem. I les consignes del Manual Digest potser ja no tenen la vigència que aquests temps imposen.
El nostre país turístic es malvèn al millor postor sense una línia clara de com vol mostrar-se al món. El Govern, de la mà d’un banc, aposta per fomentar el luxe i l’excel·lència a cop de construir torres d’habitatges d’atracció forana inaccessibles al conjunt de la societat. I al temps s’implora a les administracions veïnes que obrin les fronteres perquè vinguin turistes de qualsevol condició, ja sigui a fer perdurable la visita amb vergonyosos grafitis o per viralitzar les seves malifetes als mitjans estrangers.  
És aquest el nostre somni de país?
Nosaltres prou bé que podem treure pit per les nostres muntanyes, per l’envejable natura, la seguretat ciutadana, l’absència d’exèrcit que permet, entre d’altres coses, invertir en una educació pública de qualitat, així com garantir un sistema sanitari competent.
Però, perdurarà això en el temps? Com serà Andorra en deu anys, o abans i tot? Quina Andorra es dibuixarà després de la pandèmia?
Traslladem de manera acrítica la responsabilitat del futur del país als governants i polítics, amb qui rendim comptes cada quatre anys. Hi ha qui es conforma passivament a ser espectador de les seves accions o, ans al contrari, qui es dedica a bramar un totum revolutum de queixes amb una veu amplificada als espais socials. I el resultat d’aquests posicionaments paradoxals ofereix un conjunt descoratjador d’inacció i soroll. 
“Cal tenir els ulls oberts i canviar si canvia el món”, taral·leja Dylan. L’alternativa és ofegar-se si no aprenem a nedar. La societat reclama canvis profunds en aspectes que no estan a l’agenda de qui hauria de prendre decisions valentes. És per això que el canvi l’haurem de liderar nosaltres, amb el nostre talent i capacitat per construir la vida i comunitat que volem, sense acceptar la repetició d’esquemes de funcionament que han quedat obsolets ni la improvisació a la babalà. 
Se li atribueix a Albert Einstein la definició de bogeria com fer la mateixa cosa una vegada i una altra esperant obtenir diferents resultats. És una crida d’atenció als polítics que s’obliden dels ciutadans un cop tenen la cadira assegurada. És una crida per denunciar que no es poden cobrir els drets essencials amb una manta de caritat i esperar una silenciosa i complaent gratitud. Si no ho saben fer –no ja millor, sinó simplement fer– que facin un pas al costat. Nosaltres corejarem amb una única veu decidida a ritme de Dylan: “Veniu, ministres, diputats, escolteu-me de grat: deixeu lliures les portes, no detureu pas ningú.”
Idees rebutjades per utòpiques són assolibles. Apoderar-se del ritme del carrer, sumar amb petites accions, estimular el potencial d’una col·lectivitat justa i solidària. Des del moment que anem a fer un cafè a la granja de la cantonada, fins a tornar a casa després d’una jornada de treball construïm una societat. Amb l’empresari que engega el seu negoci cada matí perquè l’economia no s’aturi i la mestra d’escola pública que manté viva la il·lusió d’un futur millor en els alumnes.
Tots som Andorra i tots construïm una realitat comuna, la d’un país que no és només turisme, ni de luxe ni de baix cost. Sabem qui som i cap a on anem.
Els temps estan canviant i nosaltres canviarem amb ells.