Corren temps molt durs per inculcar valors sobre la igualtat i fraternitat. D’aquests, el que més intento predicar dins del meu entorn immediat, especialment als meus soferts alumnes, és el de l’empatia. Els parlo sovint de Hannah Arendt, aquella periodista, autora i pensadora jueva que, després d’assistir al judici del nazi Eichmann celebrat a Jerusalem, va quedar molt sorpresa davant l’estratègia de defensa d’aquest: ell afirmava que va complir amb el seu deure (i amb la legalitat vigent!) a l’hora de dissenyar i fer complir l’anomenada Solució final del poble jueu, ordenada directament per Hitler.
Arendt va voler donar un valent pas racional, anant més enllà del rebuig que com a hebrea li podia transmetre el personatge. Va preguntar-se el per què: com una persona aparentment normal, amb bona formació cultural, va ser capaç de cometre aquelles terribles atrocitats? 
La resposta que va acabar esgrimint ha esdevingut famosa: aquelles societats que perden la capacitat d’empatitzar amb el diferent, estan condemnades al totalitarisme. Vistos els darrers esdeveniments, s’ha tornat el poble jueu poc empàtic? Jo crec aferrissadament que no, de la mateixa manera que les bones gents de l’Estat espanyol no van ser uns genocides quan Aznar i companyia van fomentar l’assassinat de milers d’iraquians sota l’excusa d’unes armes de destrucció massiva que mai van existir. Cap poble hauria de passar per la dura pena de la xenofòbia, amb l’excusa del que fan els seus governs. Els jueus han estat perseguits i depurats des de fa mil·lennis, i per desgràcia els europeus ho tenim adherit al nostre ADN religiós i polític des de fa molts segles.
Tanmateix, molta gent de la Península Ibèrica o d’Occitània tenim grans possibilitats de tenir ascendència jueva sefardita. Compartim també llegats festius, culturals i gastronòmics i, per acabar-ho d’adobar, el cristianisme va néixer com una heretgia del judaisme. Molta herència comuna, sovint oblidada per la ignorància: aprofito per denunciar accions com l’atac a Charlie Hebdo, la sala Bataclan i les víctimes del darrer tiroteig discriminat a Sydney. És inútil, ho sé, però jo sol no puc parar cap etapa de la Vuelta a Espanya.
Hi ha una curiositat que vincula el nostre art romànic amb el judaisme més militant, relacionat amb una peça molt curiosa: la mezuzà. Aquest objecte de culte que els hebreus pengen a les portes de les seves llars, està composat per un receptacle on s’introdueix un pergamí on hi ha escrits versicles de la Torà, extrets directament del llibre del Deuteronomi 6:4-9: “Escolta Israel, el Senyor, el nostre Déu, el Senyor Etern, és únic. Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces”; 6:9: “Les escriuràs als marcs de les teves cases i a les teves portes”; i 11:20:  “Les ensenyaràs als teus fills, parlant-ne quan siguis a casa i quan vagis pel camí, quan te'n vagis a dormir i quan et tornis a aixecar”. 
Precisament aquests textos del llibre del Deuteronomi són els que  tenen una relació directa amb un altre receptacle medieval molt nostre: les lipsanoteques. Aquestes capsetes podien ser de fusta, metall o pedra, i tenien la finalitat de ser amagades a l’interior dels altars el dia de la consagració de les esglésies. Sovint contenien relíquies, olis consagrats i, en el millor dels casos, un pergamí amb l’acta de consagració. Al territori andorrà hem conservat dos d’aquests valuosos pergamins: el de sant Cerni de Nagol datat l’any 1055, i el de sant Romà de les Bons, capella consagrada l’any 1164. Ambdós documents comencen així: Audi Israel, Dominus Deus noster, Dominus unus est. Aquesta locució llatina és exactament la mateixa que enceta els textos guardats a l’interior de les mezuzà hebrees. Dos receptacles de culte, dues religions, i un llegat comú molt important. Com per no empatitzar.