El nostre singular territori

Escric això l’endemà de l’acabament de la Copa del Món femenina d’esquí alpí que ha tingut lloc a Grandvalira. Ho escric just dos dies després de la cloenda d’un exitós festival Ull-Nu i d’un magnífic concert d’Anni B Sweet a l’Auditori Nacional. Ho escric el mateix dia que es presenta el programa d’actes d’Andorra la Vella com a capital de la cultura iberoamericana i ho escric poc abans d’anar a oferir música als nostres visitants anglesos en un postesquí musical.

I potser no m’hauria interpel·lat tal profusió d’actes, tots de diferent magnitud i repercussió, si no hagués sentit, avui mateix, la meva padrina de 90 anys murmurar discretament mentre veia el resum de tot plegat a les notícies d’ATV: “¿Tot això tenim a Andorra? Qui ho havia de dir...” La padrina va arribar a Andorra fa 66 anys. No fa tant.

I adonar-se del camí que hem recorregut, com a país, com a comunitat plural instal·lada entre muntanyes, és motiu de reflexió. És evident que a Andorra tenim talent. El talent és la capacitat de poder realitzar allò que hom es proposa. Doncs d’això en tenim per donar i per vendre! ¿Ho a­profitem?

Som emprenedors, atrevits i potser inclús un punt temeraris. Som discrets, perseverants i treballadors. Som entusiastes, creatius i ambiciosos. Segur que tenim punts febles però els suplim amb ganes d’aprendre i de millorar. Hem demostrat la nostra capacitat organitzant grans esdeveniments esportius o culturals, creant iniciatives empresarials d’èxit, conservant les peculiaritats del nostre llegat històric, aconseguint una societat que viu en pau i, cal dir-ho, de forma força còmoda. Tots hem contribuït i contribuïm a portar Andorra on pocs es pensaven veure-la fa 66 anys. ¿Hi ha mancances? Evidentment que sí! Moltes. I hem d’intentar corregir-les.

¿Això depèn de les polítiques de l’Estat? En part sí. Però depèn de tots els que formem la societat andorrana. Depèn que proposem, des del diàleg i més enllà d’un post a les xarxes o un article d’opinió, les millores que ens semblen necessàries. Comentar-ho en un fòrum virtual on els “amics” ens donaran la raó no és suficient. El nostre país ens permet i es mereix un diàleg proper. De tu a tu. Participem dels esdeveniments públics. Siguem actius des del punt de vista associatiu. Sapiguem escoltar-nos, ser empàtics i respectuosos. Depèn del nostre esforç col·lectiu que d’aquí 66 anys algú es meravelli del camí que hem fet recórrer al nostre singular territori.