El nou Consell General: revelació a cal Saboyano

Acabo d’una manera diguem que rocambolesca menjant per dinar el millor corder del món a cal Saboyano en companyia tan improbable com estupenda. El meu company de taula va encadenant idees sensacionals, plausibles, com no hi havia pensat mai fins ara, que potser un altre dia, en un altre article: que si l’andorrà és en el fons un home del neolític trasplantat a l’era d’internet; que si som un racó de món que ha saltat de l’Antic Règim a la “sobremodernitat” sense passar per la modernitat; que si les nostres valls van ser fins fa quatre dies més occitanes que catalanes... Obria els ulls com taronges i me’n feia creus. El millor arriba a l’hora de les postres, les millors maduixes d’Occitània, i a compte dels no-llocs. Sí home, la idea aquesta tan francesa per referir-se a les estructures sense ànima, intercanviables i vagament hostils, absolutament desvinculades del seu entorn: aeroports, estacions de servei, grans magatzems, cadenes d’hotels, allò que els anglosaxons en diuen malls... Hi pensava l’altre dia en la visita anual al nou Consell General, amb els seus metres i metres de passadissos, desenes de portes, centenars d’esglaons que duen a més passadissos, a més portes i a més sales igualment inhòspites; la seva multitud d’espais morts, la ubiqua desolació aeroportuària. Hi passo quatre vegades al dia, la petita Blanca —amore mio— l’ha convertit en el seu pati de joc, i fins l’altre dia pensava que era qüestió de temps, que un dia arribaria a entendre el seu críptic llenguatge arquitectònic. El dia va arribar, sí: al Saboyano. I el que vaig entendre és que si voleu trepitjar un no-lloc, que ja té mèrit, només heu d’anar al Consell General.