El nou soroll

Vaig néixer el 1974. A un altre món. Em recordo que l’únic televisor que teníem era un aparell enorme en blanc i negre, perquè el color va trigar a arribar. Ens ajuntàvem al voltant del televisor a gaudir del poc que s’emetia en aquell parell de canals, si teníem sort i l’antena els sintonitzava bé. Però d’això sempre se n’encarregava el meu pare. En aquells anys, la tecnologia encara s’arreglava a cops.

Hi havia qui tenia televisors amb botons. El nostre era més bàsic: una roda que, quan girava, sonava com les matraques que fèiem servir per Carnestoltes per fer soroll, i qui feia de comandament a distància sempre era el més petit de la casa, en aquest cas la meva germana.

Eren temps en els quals el “sistema” no existia i els bancs no semblaven una església com ara, on tots parlen en veu baixa. Entrar a un banc amb la meva mare era tot un esdeveniment per als sentits: els clients parlaven alt i els empleats estampaven els segells sobre els papers, movent els braços a una velocitat que semblava que en el canell tenien un martell pneumàtic amb Parkinson.

Però això és pura nostàlgia. Ara els televisors són plans o més que això, tenim canals que ni tan sols sabem que existeixen i els comandaments a distància semblen el tauler de control d’un Boeing 747.

El televisor ja no és la caixa tonta, ara és teleporqueria i ens donen a entendre que els ximples som nosaltres, per veure-la. La veritat és que ja ni això fem. El televisor fa molt que és només un soroll de fons. I com que al soroll ens hi acostumem, hem de reemplaçar-lo, perquè fins i tot d’això ens acabem avorrint.

Fa uns dies el doctor Paco Barón deia a La Vanguardia que el nou soroll per a molta gent es diu WhatsApp. Podria haver dit Facebook i seria el mateix. Caldria suposar que el soroll és una cosa que molesta, però el necessitem. És això que sabem que és allà encara que no l’utilitzem i, quan desapareix, ens tornem bojos.

Com dimecres passat. Érem tots al sofà i, cap a les deu de la nit, ens vam adonar que alguna cosa passava, el mòbil portava una estona sense sonar. Llavors vam intentar enviar un missatge i els pitjors presagis es van confirmar: WhatsApp havia caigut! Vam entrar a les xarxes socials i vam poder compartir la nostra indignació amb els altres, demanant explicacions de per què un servei pel qual no estem disposats a pagar no funcionava. Tant és.

El tall va durar poc més de dues hores, però aquesta incomunicació va semblar eterna. I dic incomunicació perquè no vam ser capaços de tornar a viure com fins fa poc temps, trucant per telèfon o enviant un SMS.

De vegades em pregunto com s’ho feien els nostres avis, per reservar un tiquet d’avió, però suposo que això és cosa del passat. La tecnologia és bona, no ho negarem. Almenys els empleats dels bancs s’estalvien una fortuna en cremes per a la tendinitis.