Ara mateix, en el moment en què redacto aquestes línies, tinc un pa al forn. Amb les meves blanques mans d’urbanita del segle XXI he fet una massa de farina, sal i llevat. El llevat era químic i no natural, és clar, tampoc caldria abusar. He pastat la massa, l’he deixada reposar, li he donat forma i, amb el forn calent, l’he enfornat. Ara, quan els pans facin aquell so de buit que indica que són cuits del tot, me’n penso cruspir per berenar.

Amb tot això no pretenc ser gaire original. Ho tindria difícil, ja que fa potser deu mil anys que els humans fem pa. Estic segur que una bona proporció de les padrines del país encara recorden els gests necessaris, com tota la gent que van viure en una societat no tan llunyana en què era considerat normal que cada casa es fes la cuita de pa una vegada a la setmana. Simplement, formo part d’aquella generació que sempre hem pogut comprar una sèrie d’aliments a la botiga –entre d’altres: el pa, la cervesa, el vi i l’oli– i que, per aquesta raó, hem perdut el plaer de fabricar aquests aliments per nosaltres mateixos.

Crec poder parlar en nom de tots dient que estem molt contents, en termes generals, de poder comprar aquests béns quan ens sembli. No hem de fer una programació temporal detallada per trobar moments dins la nostra vida, ja prou atrafegada, en què realitzar la seva elaboració. Ens podem comprar un entrepà de pernil, sense haver-nos de preocupar ni de la mòlta del blat ni de la matança del porc. En alguna cosa rau l’avenç de la tecnologia. També hi és la qüestió econòmica, ja que el factor d’escala fa que la preparació domèstica d’aquests aliments difícilment podrà arribar a disminuir els seus costos fins als dels productes industrials. Malauradament, es pot pregonar una mica el mateix pel que fa a la producció artesana, raó per la qual trobo molt justificat que els productes artesans es venguin a preus lleugerament superiors als del mercat.

Per què ho fem, doncs? M’imagino que, per a alguns, la qüestió de la qualitat i de l’escollida dels ingredients pot ser un factor determinant. Per a d’altres, pot ser la satisfacció de crear un objecte –encara que sigui una humil barra de pa– a través d’un procediment que, al cap i a la fi, no és tan senzill com hom pot suposar a primera vista. La qüestió de l’ofici i de l’experiència de qui ho fa hi és per molt i, quan el producte acabat té una qualitat manifesta que la família o els amics poden assaborir, la satisfacció és gran. En el meu cas –friki com soc–, us he d’admetre que és el contacte directe amb la matèria primera el que més em motiva. Trobo que en la nostra vida altament informatitzada ens estem perdent el plaer del contacte físic amb les matèries. Amb activitats com ara la panificació, la fusteria o la ceràmica, el podem tornar a descobrir. Us animo a provar-ho.