El pa nostre

No crec que calgui ser gaire creient per a conèixer l’oració més representativa de la cultura cristiana, el Parenostre. En una de les seves frases, “el nostre pa de cada dia, doneu-nos senyor”, ja ens dona testimoni que el pa potser és la menja més quotidiana en la majoria de les taules i la que millor representa l’acte d’alimentar-se. El descobriment de la intolerància al gluten, que afecta un percentatge important de la població, i altres maneres de comercialització del pa, han comportat que hagi perdut certa rellevància. En temps no gaire llunyans, quan es comprava pa, o es pastava, que ni de bon tros era cada dia, ja es comptava que no es consumiria tot de seguida i, una part quedaria sec. La cuina d’aprofitament ens recorda com es podia convertir aquests sobrants en or. Som molts els que hem gaudit d’un bon pa amb tomata, una sopa d’all o de ceba, unes migas o unes torrades de Santa Teresa. Hi ha d’altres plats, on aquest pa que sobra s’afegeix per a donar-los consistència, com poden ser les mandonguilles, la pilota o el gaspatxo. Recordo com a casa, per aprofitar-lo, també el ratllaven. Abans, però, el torràvem. Un cop havia perdut la humitat el posàvem dins un drap. Amb la força de les mans i una botella, o un corró per a la roba que rodolava per sobre el drap, aconseguíem fer-lo miques. El producte resultant era ideal per a sopes, i també per a arrebossar carn i peix.

Recordo, però, una història al voltant del pa que sempre m’havia esfereït. Temps era temps que, en una casa de pagès, hi vivia una jove que es volia desfer, tant sí com no, de l’avi. Per a aconseguir el seu propòsit es va adreçar a una veïna, la qual li va demanar:
–Em sabries dir què és el que menja?
–Gairebé no menja res. Es podria dir que viu d’un crostó de pa sec al dia.
–Doncs ho tens prou fàcil- va prosseguir la veïna–. Li has de canviar aquest pa sec per un de tendre i ja veuràs com, en poc temps, hauràs aconseguit el que busques.

I així va ser. Amb un parell de mesos de menjar pa tendre el pobre home va traspassar. No cal dir que, aquest trist final, sempre em regirava per dins quan passava per un carrer on feia olor de pa acabat de coure. Una de les aromes més irresistibles que he experimentat i que em feien preguntar pel sentit del conte. No entenia com podia ser que el pa tendre hagués posat fi a la vida d’aquell home en un tres i no res i, per contra, el pa sec la hi perllongués.

Desconec si aquesta història feia les delícies dels estoics. El que sí que puc dir és que, als que cada cop som més panarres, encara ara ens sorprèn.