Quan l’actor estatunidenc Marlon Brando va donar vida a Vito Corleone a la celebèrrima pel·lícula de Coppola El Padrino (que li va fer guanyar un Oscar i que, per sorpresa de tots, va rebutjar) aquest substantiu va passar a ser sinònim de mafiós. Tant fou així que als anys 70 del segle XX, un ultradretà espanyol nascut a Lleida, Miguel Gómez Benet, ja era conegut com el Padrino per la seva semblança moral amb el personatge encarnat per Brando.

Aquest individu, condecorat per Franco amb la Cruz de Caballero de la Orden de Cisneros i amb l’Encomienda Sencilla de la Orden Imperial de El Yugo y las Flechas, es guanyava les garrofes com a propietari de les sales de joc dels hotels Oriente de Barcelona i Manila de Lleida, però també era el líder de la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista) que, entre altres, s’atribuí l’atemptat contra la redacció de la revista satírica y neurasténica catalana El Papus, l’any 1977, precursor del que patí Charlie Hebdo l’any 2015.

En aquest atemptat perdé la vida el conserge Joan Peñalver i setze persones més van resultar ferides. I que té a veure aquest Padrino amb el nostre país? Doncs molt més del que hom pugui pensar... Gómez Benet, acusat per la seva implicació en l’atemptat contra El Papus, va fugir d’Espanya el novembre del 1981 i va buscar refugi als EUA i al Brasil, on va intentar muntar una empresa de màquines escurabutxaques que, per desgràcia per ell, no li van funcionar i va decidir tornar a Europa, instal·lant-se, per descomptat, a Andorra, que ja coneixia bé.

Val a dir que el mateix any de l’atemptat, el 1977, s’havien introduït a Andorra 200 pistoles belgues i 25 fusells metralladors xecs que, aleshores, ja costaven uns 36.000 euros. A què no imagineu qui va ser el principal imputat per aquest contraban? Doncs sí, el nostre protagonista: Miguel Gómez Benet. Les armes sortiren d’Andorra facturades a nom d’un alcalde de la província de Lleida poc després que tingués lloc en un xalet de Sant Julià de Lòria una trobada de la Internacional Feixista. Va ser els dies 29 i 30 d’agost del 1977, i hi van assistir, entre altres, els neofeixistes italians Stefano delle Chiaie i Augusto Cauchi, cap d’Avanguardia Nazionale Italiana. Però per passar per la duana unes mercaderies tan susceptibles calen amics i, Carlos Carbonell de Andrés, tinent coronel de la guàrdia civil de Lleida aleshores, ho era, i bo, del nostre home d’avui, fins al punt d’haver intercedit per ell davant l’exgovernador de la província de Lleida, Luis Mardones...


I el culebrón hauria continuat si no fos perquè el 15 d’octubre del 1982 Gómez Benet ingressava d’urgències a l’hospital de casa nostra i hi moria 24 hores després als 63 anys... Hauria estat Andorra refugi de la ultradreta si no hagués mort Gómez Benet? Sigui com sigui, el nostre petit país ha estat, és i, possiblement, serà terra d’acollida per a tothom. Com deia el poeta Ugo Foscolo: “Una part dels homes actuen sense pensar i l’altra pensa sense actuar”.