Corria la tardor del 2018. El partit taronja havia entronitzat Xavier Espot com a futur candidat a les eleccions de la primavera.
Per les mateixes dates, el ministeri d’Ordenament Territorial presentava un estudi titulat Pla de mobilitat integral de la vall central d’Andorra. Moltes pàgines, molts gràfics, moltes taules i un modern rigor formal en el vocabulari: “El Pla desenvolupa nou eixos estratègics d’actuació dels quals es deriven un total de 67 propostes d’actuació”. Preciós: eixos, propostes i taules amb coloraines!
Llàstima que set anys després de la presentació a bombo i platerets de les 67 propostes només se n'ha implementat, tirant llarg, una setena part; si som pacients, en 60 anys haurem obtingut “l’escenari objectiu definit”. Fantàstic!
A aquesta forma de fer, se li ha dit des de sempre ronsejar, mandrejar, posposar, ajornar. La moda actual ha imposat el verb procrastinar, manllevat de les ciències de la salut i que a mi no m’agrada utilitzar, no sigui que algú es pugui sentir ofès.
Un procrastinador pot assajar teràpies amb ajuda de professionals o de tècniques senzilles (agendes, organització, etcètera); un mandrós és un mandrós, sigui cap de govern o ministre, no necessita teràpies. Potser poden provar a parlar menys i “fer coses”. Durant les seves vacances –en les quals fan com sempre, però sense xerrameca– podrien llegir el best-seller de David Allen Getting Things Done (GTD).
Però fet aquest excurs, passem a veure les coses que no han fet i que l’estudi proposava.
1. No han modificat la Llei d’accessibilitat.
2. No han implementat la xarxa estructural de vianants de la vall central per garantir l’accessibilitat, l’adequació i la comoditat en els desplaçaments dels vianants.
3. No han realitzat l’inventari per a garantir l'accessibilitat i continuïtat en tota la xarxa de vianants la vall central.
4. No garanteixen la continuïtat i accessibilitat a la xarxa de vianants (eliminació d'obstacles, actuacions puntuals de millora, etc.).
5. No han aplicat mesures als passos de vianants per a millorar la visibilitat a les interseccions.
6. No s'han preocupat de trobar solucions d'accessibilitat als vials amb pendents elevats (>8%) i per connectar zones amb grans desnivells.
7. No han millorat la permeabilitat i la seguretat viària a l’avinguda de Tarragona.
I podríem continuar amb el que tampoc han fet en les propostes dels altres eixos del Pla: transport públic, repartiment de mercaderies, millora de la seguretat, etc. Cert, que les culpes no són només de Govern; també en són responsables els Comuns, incapaços d’aplicar la Llei d’accessibilitat vigent (del 1995!): passos de vianants sense gual per a persones de mobilitat reduïda, passos sense visibilitat; algunes vegades amb la col·laboració negativa de les parapúbliques: una cabina telefònica o una tanca publicitària que tapen la visibilitat d'un pas de vianants. Els redactors del pla de mobilitat van proposar un esborrany de reglament per a la implantació de passos de vianants. Ni cas!
L’inventari dels exemples de la desídia, de la mandra dels nostres governants, és inacabable.
Parlant dels vianants, deia la consellera general Susanna Vela que som l’últim mico. El pitjor de tot és que els ciutadans, resignats (expropiats dels nostres drets), acabem acceptant que som nosaltres els que ens hem d’adaptar a un agressiu entorn urbanístic en el qual preval l’especulació i la raó del més fort en detriment de la convivència, la seguretat i l’accessibilitat dels espais públics.
La ruptura entre la llei, la teoria, els plans i la realitat mai no havia estat tan radical.
