Viure de l’enyorança o de la nostàlgia dels temps antics potser no és el camí més adequat, però és difícil no caure-hi quan veiem com el país canvia a una velocitat que ens fa perdre allò que ens havia fet singulars. Tot i que les estadístiques encara ens situïn en bones posicions de benestar i seguretat, la percepció de molts ciutadans és que aquests valors s’erosionen dia rere dia, com si ens quedéssim orfes, sense el sòl que ens sostenia. Conformar-nos dient que “encara estem bé” en comparació amb altres no ha d’anestesiar-nos: l’experiència quotidiana mostra que les coses canvien i no sempre a millor.
Andorra havia estat un país on la convivència era una senya d’identitat i on els delictes greus o la violència eren excepcionals. Ara, en canvi, tendim a normalitzar situacions que abans haurien estat impensables, i cada dia s’hi afegeix una capa més d’insensibilització. Ens hem acostumat al soroll permanent de cotxes i sirenes, a la presència d’agents de seguretat a les portes dels serveis públics i a la sensació creixent d’impersonalització. Allò que abans era pròxim i humà ara sovint es veu substituït per distància i burocràcia, i això ens fa perdre l’esperit, amb la sensació que no hi ha reversió possible.
El nostre país sempre ha estat terra d’acollida, i la diversitat no és el problema; al contrari, ha enriquit la nostra societat. El que preocupa és la manera desordenada com es gestiona aquest creixement. Sense una política d’integració sòlida, sense un accés digne a l’habitatge i sense reforçar la llengua i la cultura, correm el risc d’entrar en una dinàmica de fractura social i desigualtats difícils de revertir. La vella pràctica de buscar sempre el menor cost tracta la pobresa de manera conjuntural, amb ajudes puntuals, amb el risc que un dia la situació ja no es pugui sostenir.
El paisatge, l’entorn i el benestar que sempre havien estat el nostre gran tresor es veuen sacrificats davant una economia que aposta massa sovint per la construcció ràpida i per projectes que donen més imatge que benestar. Invertim en infraestructures de façana mentre oblidem l’essencial: crear espais públics vius, places i jardins on les persones puguin conviure i sentir-se a gust. La qualitat de vida no es mesura només amb edificis nous, sinó amb la capacitat de fer comunitat. Calen llocs agradables, amb espais verds, on rebutjar la grisor de l’aparadorisme i controlar la contaminació acústica que afecta la salut.
La responsabilitat és compartida, però no difusa. Darrere de cada transformació que ens fa sentir que el país perd la seva essència hi ha decisions concretes preses o avalades per persones i institucions. Les institucions tenen la major part del pes perquè poden actuar i marcar el rumb. Però la ciutadania també hi té un paper: quan callem, quan mirem cap a una altra banda, quan no exigim, acabem sent còmplices passius.
El dilema és clar: ens resignem a acceptar aquesta “nova Andorra”, cada cop més impersonal o reaccionem per defensar un model que posi al centre les persones, la convivència i el respecte al paisatge. Podem plorar l’Andorra que molts enyorem, però també podem entreveure un bri d’esperança: creure que encara és possible. Aquest record no ha de ser només un lament, sinó un nou punt de partida perquè l’Andorra que volem pugui renéixer més justa, humana i cohesionada, i, en essència, perquè l’orgull de formar part d’aquest país pugui ressorgir.