El País ha fet fora Fernando Savater. Tots els meus amics indepes –que no llegiran mai El País: no hi veuen més enllà de El Punt i l’Ara– i molts dels progres –que tenien Savater al pedestal fins a la irrupció de Sánchez al PSOE– s’hi estaran llepant els dits. Per ells, estava a punt de creuar la ratlla que separa els bons –ells, per descomptat– dels fatxes. És a dir, tot el que estigui a la dreta d’aquell PSOE que ja no sabem si es socialista, es obrero, o es sanchista solamente. És com si el Barça hagués fet fora Messi. Però no perquè no pogués cobrir la fitxa, no, sinó perquè Messi s’hagués entestat a jugar pel carril esquerre en lloc del dret. Com si jugava fent la vertical. Només falta que prescindeixin de Félix de Azúa i ja no caldrà que paguin més que un articulista perquè tots diuen el mateix. I ja saben que donde todos piensan igual es que nadie piensa demasiado. Com es deuen veure al mirall els opinadors en nòmina quan Savater se’n va i ells es queden? A mi em cauria la cara de vergonya i de vertigen, perquè compartir capçalera amb Savater els elevava a ells de la mateixa manera que la defenestració de Savater els deixa nus i a la deriva. Mirin el Barça post-Messi. Amb la diferència que Savater portava jugant a El País des del primer dia. Vaja: que no és Savater qui se’n va de El País, sinó aquest País irreconeixible qui se’n va de Savater. Doncs adeu. Total, ja només hi queden Cercas, Gascón i Jabois, de llegibles. Espero trobar-lo aviat a les pàgines de El Mundo, aprofitaré mentrestant per rellegir La infancia recuperada i li demano a Sant Francesc de Sales que, ja que mai tindré el talent de Savater, em conservi com a mínim les seves ganes de tocar els ous fins al final. Amén.