Quin mes tan trist que anem d’esquela en esquela. Fins a un cert punt ens recorda que –ai las!– no som eterns. Ens parla de la felicitat de morir en pau, quan has posat totes les teves coses en ordre, quan has portat a terme tots els teus projectes. No hi ha millor vida que passar per aquest món amb dignitat i descansar un cop hagi arribat la teva hora. No m’hi cabrà tot el condol que voldria donar a tot el cercle d’amics en diferents llocs del món que recentment han perdut els seus sols, els seus éssers propers, aquest abril –gairebé se’ns compleix aquest cop la primera línia del famós poema de T. S. Eliott, "April is the cruellest month..."– hi esmentaré només els dos estimats artesans que han dedicat bona part del seu esforç creatiu a Meritxell i ara, ja d’ancians, ens han deixat: i com que ja he pogut fer la meva carta a Sergi Mas, avui escric a Jaume Rossa.
Entranyable amic, més endavant et faré un altre article dedicat només a tu en símbol d’homenatge, ara només vull recordar aquella conversa en la qual em vas explicar el teu viatge a una gran capital europea amb un grup de gent gran. No era pas típic que parléssim de terres llunyanes: de costum em desvetllaves allò que anhelava saber de la vella Andorra, de la parròquia de Canillo quan era més bella i més pobre, dels mitjons de bona llana, de la crema de mai i dels arlequins dels Carnavals. Vaig ser l’oient privilegiada, tal vegada entre les primeres, de les històries que, anys més tard, amb tant delit vam poder llegir al teu llibre Vivències d’un canillenc, publicat l’any 2024 a Anem editors i dedicat als teus besnets. Aquell memorable dia, però, em vas mostrar fotos d’elegants palaus forans i esvelts que et van fer una immensa impressió, i la conversa es va desviar a la bellesa dels dissenys. Et meravellaves dels escuts de cases nobles i reials que adornaven els edificis. “És el mateix, oi, que una marca de la casa?” –vaig dir, per tornar-nos a l’univers pirinenc. Ho vas rebre amb un somriure mig tímid, mig burleta: els teus nets, els dos, el fan igual: “No ben bé el mateix”. I vaig demanar quina persona de les que has vist a Andorra et va semblar més extraordinària, i em vas contestar, sense vacil·lar: el copríncep De Gaulle, mai havies sentit ningú parlar com ell. “Ai, sempre els francesos,” vaig pensar,  “sempre ens guanyen a tots en elegància i en presència, tan fines, impossibles de superar.” 
Bon viatge, amic Jaume, bona eternitat, i tant que la faràs bona, tu que has pogut viure la vida amb bon humor i seny i ordre. Sempre guardaré un entranyable record de les nostres converses. Amb tu he après a estimar Andorra tal com és: espero que et faci gràcia el dibuix del palau d’una terra llunyana, la que em va veure néixer, fet pel Jordi Casamajor per il·lustrar el meu fins sempre. És el palau de Peterhof: l’emperador rus més conegut, Pere I el Gran, el va fer construir en un entorn natural incomparable, amb la idea que tot plegat superés la bellesa dels jardins francesos de Versalles. El tsar va morir poc després de veure’l, a l’edat que tinc jo ara, als 52 anys, tot i que no va desaparèixer en primavera, cosa que ens aniria molt bé per la trama, sinó a l’hivern. Bon viatge, Jaume, bon canillenc, bon padrí, excel·lent narrador i millor amic. Tots et trobem a faltar.