Cada dia dos comunicats mèdics sobre l’estat de salut del pontífex fan preveure el pitjor. Avui, mentre escric això, sento que ha tingut broncoespasmes i li han hagut de treure la mucositat mecànicament.
El pròxim dia 13 farà dotze anys que la darrera fumata blanca va sortir de la xemeneia de la Capella Sixtina del Vaticà anunciant que el cardenal Jorge Mario Bergoglio es convertia en el papa Francesc, el primer amb aquest nom triat en honor a Sant Francesc d’Assís, un sant conegut per la seva humilitat, senzillesa i preocupació pels pobres, això era, per anhel d’uns i preocupació d’uns altres, una declaració de principis.
També s’erigia en primer Papa americà i primer Papa jesuïta, una orde més aviat progressista, si n’hi ha cap. Donava, doncs, aquest papat, una esperança d’obertura que fins i tot als que no som d’anar a missa ens animava a mirar-nos-ho d’una altra manera des de l’altre costat de la barrera, després de dos Papes obscurs i ultraconservadors titelles de l’Opus Dei i que van prendre decisions nefastes com ocultar la pederàstia al si de l’Església, donar cova als negacionistes de la teoria de l’evolució i als negacionistes de l’holocaust.
Semblava que amb el papa Francesc s’obria un nou període per a l’Església catòlica, una etapa de comprensió per a les minories, no per als supremacistes, d’empar als homosexuals catòlics, que en són molts, de modernització envers les polítiques de prevenció de la sida i l’avortament, de posada al dia, d’entrada al segle XXI vaja. Tot just un any i mig després de la seva elecció va fer una llista de les quinze malalties que havia vist en el si de l’Església, també era esperançador aquest examen de consciència que el cap de la fe cristiana demanava fer a la Cúria.
Però una vegada més, com tothom que va amb bones intencions, s’ha trobat amb les barreres de l’establert. Fer canvis no és senzill. Que ho demanin als polítics que han volgut aturar desnonaments o fer, així en general, una societat més justa. Canviar l’statu quo no és tasca fàcil. No se li pot recriminar que no ho hagi intentat, però sempre amb paraules, pocs fets per al meu gust; on queda el paper de la dona dins de l’Església, per exemple? Quan es podran casar els capellans? Aquests són factors que farien una Església més propera a la societat, no com ara, que cada dia s’allunya més de la realitat. La llàstima és que la manca d’evolució de l’Església arrossega el nostre país, indefectiblement manat pel Vaticà més que pels polítics que hem escollit.
La desafecció de la nostra societat amb l’Església és cada vegada més evident i amb aquest Papa semblava que hi hauria un apropament; malauradament no ha pogut ser. Potser el pròxim Papa ho aconsegueix. Per cert, una vegada més es parla d’un successor negre, el cardenal Peter Turkson.
