El paper de la joventut en una societat no és gens fàcil. Els joves remen a contracorrent de la resignació, l’immobilisme i l’apatia per impulsar canvis que renovin i millorin el sistema. Sense haver patit encara els embats de l’experiència, lliures del jou de la decepció, amb el convenciment –heretat de la infantesa– que tot és possible, la joventut s’alça com l’esperit de canvi de la societat. Armada d’idealisme i mancada de prudència, la joventut necessàriament planta cara, se sent com a casa en els extrems, en la idolatria o l’odi exacerbat, crida contra el que entén injust amb un frenesí orgàsmic, posa en dubte els dogmes més sagrats per aquells que una vegada també van desafiar dogmes pretèrits i ara els ha arribat el torn de quadrar-se en les files de la contrarevolució des de les estructures del poder, negant amb el cap ancorat en les seves pròpies batalles de joventut, preocupats per un futur que no comprenen, un devanir que se’ls escapa de les mans. Sense cap mena de dubte la joventut és un rival temible, cap dictador s’hauria fet amb el poder sense guanyar-se el cor dels joves, sense canalitzar amb utopies simplistes i discursos exaltats la seva energia d’alt voltatge perquè afavoreixi el seu ascens fatal. 
La literatura, que no deixa de ser un reflex –fidel o simbòlic– de la realitat, està plena de joves d’arreu del món i de totes les èpoques de la història que s’atreveixen a somiar. A París, mare de totes les revolucions hagudes i per haver, ens trobem els Amics de l’ABC, un grup de joves republicans que Victor Hugo va crear per a la seva obra monumental Els miserables i que impulsaran la rebel·lió del juny del 1832. No trobareu en aquests joves d’ulls brillants que esperen impacients rere les barricades dels carrers de París una ideologia única: alguns són comunistes, d’altres liberals, tots units, si no per un somni comú, per un descontentament comú (en aquest cas amb la corona). Però deixem-los que cantin, deixem-los que brindin i beguin, deixem que Marius pensi en la seva estimada Cosette abans que l’exèrcit arribi per sufocar el somni. Volem a la Sicília del 1860, observem des de les alçades el desembarcament de Garibaldi a l’illa. El moment en què posi un peu a terra marcarà el final d’una era: el descens de l’aristocràcia i l’auge de la burgesia. I en el seu palazzo trobem el príncep don Fabrizio, protagonista de El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que escolta incrèdul com el seu nebot Tancredi li diu que es vol unir a les tropes garibaldines perquè “si volem que tot quedi igual, cal que tot canviï”. I don Fabrizio, resignat davant d’un món que ja no entén, assenteix, el deixa fer i, de fet, admira al seu nebot perquè ell sí que comprèn el nou món que s’amaga rere aquest capvespre que tan bé va saber retratar l’escocès Lewis Grassic Gibbon en la seva Canción del ocaso; l’ocàs d’una manera de viure ancestral. Els vells observen escandalitzats el jovent perquè, encara que ho negaran, rere la seva indignació s’hi amaga el desig íntim de ser joves en aquest moment en què els joves desafien sense embuts les convencions més elementals, es besen descaradament, es toquen sense vergonya, s’estimen rebels, contradiuen les opinions polítiques dels més savis i busquen indissimuladament una felicitat que ells van tenir vedada en els temps en què la felicitat s’havia de buscar en les esquerdes d’una tradició monolítica, en els marges d’una respectabilitat mal entesa.
I és que en les runes de l’ahir sempre acaba florint l’endemà en forma de joventut. De les il·lusions perdudes sorgeixen noves esperances immunes a les penes del passat. En la grisor de la Barcelona de la postguerra espanyola ens creuem per casualitat amb l’Andrea, la protagonista òrfena de Nada, de Carmen Laforet. I ens crida l’atenció perquè és jove, innocent, plena de vida i somnis, i sembla fora de lloc en aquesta ciutat grisa i plena de brutícia, gana, violència, odi i rancor. En l’obra mestra de Laforet tot és passat a excepció de l’Andrea, que és futur. També representa el futur la Marisela, la filla adolescent de la despietada barbàrie i la consumida civilització en la gran al·legoria que és Doña Bárbara, del veneçolà Rómulo Gallegos. Però és a Casas muertas, del també veneçolà Miguel Otero Silva, on s’aprecia més clarament el contrast entre el poble d’Ortiz, ple de records, mort i silenci, i els joves que s’hi mouen, i ballen, i s’enamoren, i viuen entre les runes sense parar-se a pensar que representen la vida entre tanta mort i el futur entre tant passat. I fins i tot en la severa disciplina militar del col·legi peruà Leoncio Prado, els joves protagonistes de La ciudad y los perros, de Mario Vargas Llosa, segueixen les seves pròpies normes subterrànies, s’escapen per anar a passejar per la ciutat amb les seves nòvies i busquen la manera de ser ells mateixos en l’estricta monotonia militar imposada pels adults. Però segurament ningú serà mai tan lliure com ho va ser la generació perduda estatunidenca, eterns joves i etern maldecap de la gent que es diu a si mateixa decent. Sexe, drogues i jazz; aquesta estrella fugaç i encegadora que recorre la ruta 66 fins a l’horitzó és en Dean Moriarty, l’inacabable protagonista de A la carretera, de Jack Kerouac. 
La joventut divina i tenaç, incansable buscadora de la llibertat, del plaer, de la justícia, de la vida, dels somnis, de tot el que és realment important si un s’ho para a pensar. La llum de la seva mirada voraç apunta ara a noves conquestes: els drets LGBT, el feminisme, la inclusió, els refugiats, el medi ambient, la democràcia. Els reconeixereu perquè no miren enrere; la pietat pels vells nostàlgics és contrària a la seva naturalesa. Potser ho aconseguiran o potser seran derrotats pel temps, com els protagonistes dels llibres de Virginia Woolf; potser algun dia renegaran avergonyits del que avui senten bategar com una veritat absoluta i inqüestionable. Però trobeu el poc coratge que us quedi i traieu el cap per la finestra: observeu-los bé, fixeu-vos com s’organitzen en manifestacions orgiàstiques, mireu com creuen en alguna cosa amb la força d’un huracà descontrolat. I aquest és precisament el seu paper en la societat: somiar en un món millor i avançar cap a ell.