Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Climent Miró

Climent Miró

Historiador

 

 

El pare del duc




Una sèrie de personalitats han destacat en el món de la política per la seva capacitat de negociació i de buscar un consens per resoldre segons quins conflictes. D’això se’n diu tenir mà esquerra. El general Arsenio Martínez-Campos Antón (1853-1900) era un militar de tradició liberal i tarannà conservador del remogut segle XIX espanyol que encarnava aquesta manera de fer.
Com a militar va destacar per la seva ferma convicció a resoldre els conflictes amb una combinació de l’acció bèl·lica i el compromís negociador com a sortida honrosa del bàndol perdedor.
El nostre personatge va liderar el 1874 el Pronunciament de Sagunt (cop d’Estat) que va acabar amb la Primera República espanyola i va restaurar la monarquia constitucional dels Borbons, una dinastia avesada als exilis, en la figura del rei Alfons XII, fill de la destronada Isabel II.
Amb el càrrec de capità general de Catalunya, Martínez-Campos encapçalà l’exèrcit constitucional que es va desplaçar als Pirineus per lluitar contra les tropes carlistes. L’arribada del gruix del seu exèrcit a la Seu d’Urgell va provocar que el destacament carlí, amb alguns civils i religiosos partidaris d’aquella causa com el bisbe i copríncep, Jose Caixal i Estradé, es fessin forts a les fortaleses de Castellciutat. 
Una munió de periodistes de molts diaris europeus van desplaçar-se a l’Urgellet com a corresponsals de guerra, com avui ho fan a l’Afganistan. De fet, l’escenografia i el panorama de la regió, Andorra inclosa, no devia diferir gaire d’aquelles perifèriques contrades asiàtiques. La mà esquerra del general fou clau perquè els carlins acceptessin una rendició pactada. El bisbe d’Urgell, com a vicari general de l’exèrcit carlí, pogué sortir conjuntament amb la tropa del castell de Ciutat camí del confinament, a Alacant, i després de l’exili definitiu, a Roma.
El general Martínez-Campos es convertí en el militar de moda i en un polític clau de la restauració borbònica. El govern espanyol el va enviar a Cuba com a capità general perquè acabés amb la insurrecció que es coneix com a la Guerra dels 10 Anys. El seu tarannà va permetre el 1878, amb el Conveni de Zanjón, una relativa pacificació de l’escenari bèl·lic, algunes lleugeres reformes polítiques i la llibertat dels presoners.
Quan va esclatar la guerra hispanocubana del 1895, l’exèrcit el tornà a enviar cap a l’illa caribenya amb l’esperança que resolgués la confrontació de manera imminent. Aquest cop el seu dot negociador va servir de ben poc perquè l’espiral del conflicte polític va agafar el clàssic camí de no retorn i la insurrecció es va generalitzar per tota l’illa. El govern espanyol el va destituir per posar al capdavant el general Valeriano Weyler i Nicolau, que amb la seva maldestra estratègia accelerà el camí del desenllaç conegut com a Desastre del 1898. El rei Alfons XIII va concedir el 1891 al fill de Martínez Campos, Ramon, el títol de duc de la Seu d’Urgell pels mèrits del general, que, per cert, encara estava en actiu.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic