El 13 de maig passat va deixar-nos aquella extraordinària mezzo-soprano a la qual a París la coneixien com a Madame Annulations per la quantitat de cancel·lacions,  justificades o no, que feia i que a sobre no s’anunciaven fins a l’últim moment.

Avui, però, el que volem és rememorar la petjada que la gran diva madrilenya va deixar  a l’escenari de la plaça del Poble en el marc del llavors primer Festival Internacional de Música i Dansa d’Andorra la Vella. Estem parlant de l’any 1990, i el 1994 tornaria a cantar a la primera Temporada. El gran impacte  que va tenir aquella primera edició del Festival del 90 que asseguraria la continuïtat del certamen,  va ser recollit en una excel·lent crònica de Maria Carmen Grau Ribot a El Poble Andorrà. 

En una ocasió, el totpoderós Herbert von Karajan va haver d’acotar el cap arran d’una producció de Les Noces de Figaro de W. A. Mozart. Se les va tenir fortes amb la diva a causa d’un desacord interpretatiu d’ella. De tota manera es diu que el cèlebre i rondinaire director austríac li va demanar perdó agenollat al Metropolitan de Nova York pregant-li que tornés a fer el rol de Cherubino amb ell. I a propòsit de Mozart, sovint la Berganza declarava: “M’hauria agradat ser amant del geni de Salzburg, segur que hauria composat per a mi”, impetuosa com ella sola, no creieu!!! 

No pretenc pas fer un repàs de la colossal carrera d’aquesta cantant tan castiza que va desfilar  pels millors escenaris operístics del món i que va morir als 89 anys a San Lorenzo del Escorial, on residia molt a prop del Real Monasterio, un tabernacle que va fer aixecar Felipe II en ple Segle d’Or espanyol. Felipe II era aquell monarca que presumia de dir que al seu imperi mai no s’hi ponia el sol, tot i no ser una frase original seva, ja que el seu pare, Carles I, l’havia pronunciada anys abans. Cal recordar de passada que el monumental Escorial es va construir per commemorar la victòria de la batalla de San Quintí, l’any 1557. Una guerra més entre Espanya i França arran de la invasió del Regne de Nàpols per part de las tropes franceses.

Bé, avui no tenim espai ni és el moment per parlar d’aquell episodi bèl·lic atès que la nostra protagonista és Teresa Berganza, de qui hem de seguir parlant. Disculpeu l’incís.

Jo vaig tractar Teresa Berganza personalment l’any 1994 arran de la segona de les actuacions a Andorra la Vella. El record que tinc de la primera salutació al Park Hotel és que era molt trempada. Estava contenta de tornar a actuar al nostre escenari després del seu clamorós recital, el 1990, al qual jo assistia  com a espectador. En aquells moments els responsables artístics de la programació eren Alfredo Kraus, el seu pianista Edelmiro Arnaltes i el tenor Suso Mariategui, que havia estat alumne de Kraus.

L'anècdota més sorprenent és que, de fet, Berganza anava per monja de clausura i als 15 anys va ingressar en un convent de l'orde de les Clarisses a Alcalà d'Henares amb una decidida i ferma vocació religiosa. Ella mateixa confessava que volia dedicar-se només a Déu. Encara sort que més tard se'n va penedir o senzillament es va replantejar la seva vida i es va bolcar en el cant, un món on no seria monja sinó deessa. Recordo que un dia que vam trobar-nos a Madrid en un concert, el primer que va preguntar-me va ser: "Encara teniu aquell alcalde tan guapo i simpàtic, en Lluis Viu? "Genio y figura........." com es diu col.loquialment.