Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Carles Sánchez

Carles Sánchez

Estudis Literaris

 

 

El passeig




Si l’altre dia embalava la meva biblioteca avui surto a fer un passeig. Prenc la via vora el riu i descendeixo cap al sud mentre el sol inicia la seva cursa cap a la muntanya, per amagar-s’hi. És aquella hora la més indicada per al passeig. La cosa es nota, hi ha força gent que acut a la crida de l’hora foscant.

El passeig o la passejada no és tan sols un costum dominical ben instaurat als pobles i ciutats de la nostra rodalia, també és un fet literari recollit per moltes veus, però cap de més potent que la de Robert Walser, a qui manllevo el títol del volum que publicà el 1917. Allà el personatge és un home que surt de casa a passejar. Durant el transcurs del recorregut per la vila i els seus entorns aquest personatge contempla les escenes que es produeixen davant seu. No és un passejant del tot gratuït, però. Si no recordo malament en un moment aprofita el seu trajecte per arribar-se al sastre, a qui havia encomanat una jaqueta. En emprovar-se-la s’adona de la brusquedat de les maneres del sastre i es desconcerta: surt al carrer. L’actitud que adopta el passejant ha estat durant tot el camí la d’abstreure’s davant del món i el seu funcionament i el desconcert l’envaeix tant com a nosaltres els lectors, doncs la narració és pura, sense argument ni trama.

Tal com jo ara passejo, vora el riu, contemplant la vegetació del passeig, amb els cirerers en flor que vermellegen de tons roses i càlids contrastant amb el cel que s’enfosqueix a poc a poc, amb la remor de l’aigua del desgel, tal com la brisa mou les branques florejades em recordo del Japó. No hi he estat, ni tan sols he assistit a la festa estrenada aquest any dedicada al país oriental. Però recordo Tòquio –o més aviat de la ciutat que intueixo Tòquio– i ho faig a través de les vinyetes de Jiro Taniguchi, amb un títol realment avinent avui, El caminante (1992) –disposo de l’edició en castellà, tot i que l’idioma importi poc o gens en un manga d’aquestes característiques, doncs el protagonista gaudeix de la mateixa vocació contemplativa que el passejant de Walser. El dibuix de línia definida i el detall sense fi de Taniguchi s’acompleixen en dos plans principals: els personatges –pocs i escollits– i el paisatge –a mig camí entre urbà i natural– d’un Tòquio dibuixat per a la contemplació.

Arribo al pont pel qual tombaré a l’esquerra i creuaré a la ribera que de nou em tornarà a casa. Aleshores em creuo una dona, desconeguda, una “dona que passa”, com la de l’altre gran passejant de la literatura, Charles Baudelaire. I li canto en secret admirant com “amb sa cama d’estàtua noble i àgil camina” pel passeig del riu, amb els cirerers caient sobre ella, la desconeguda de qui s’enamorà Baudelaire. I els cirerers i la desconeguda que al mig de la ciutat m’ha dut al París de l’spleen, tot plegat em transporta de nou a un lloc inexistent però d’efectes definitius: el de l’estranger, el sentiment que –tornant a Tòquio– dibuixa Sofia Coppola a Lost in Translation (2003), on Scarlett Johansson i Bill Murray no saben on són, però saben que es troben bé, que quelcom nou neix en un lloc estrany. I aleshores ja m’he aturat. Amb els cirerers en la llunyania i recolzat a la barana contemplo l’aigua del riu passar, que s’ho endú tot en la foscor.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic