El pati s’ha acabat

Ara que s’ha acabat l’hora del pati és hora de fer balanç del que ens ha ofert aquest bienni inoblidable. Que consti que no ho dic a la babalà: passem les vacances a la Garrotxa, la zona zero del colpisme groc, i comprovem amb estupefacció que els llaços han començat a desaparèixer del paisatge a marxes forçades, els pocs que emmerden encara la via pública van pel camí de desintegrar-se, i què direm de les antany orgulloses estelades, avui drapots arrossinats al vent. Una mica més enllà, a Sant Martí d’Empúries, ni una trista creu groga clavada a la sagrada arena catalana, i de l’avioneta aquella que ens havia de recordar que ho tornaran a fer, res de res. Si tot això passa al feu tribal del fugat de Waterloo, és que el pati s’ha acabat, definitivament. Així que aquí va un esbós de balanç: primer, la gran, personalíssima decepció, l’habitualment lúcid Vicenç Villatoro, eximi firmant del manifest Koiné o com es digui el pamflet aquell. Que algú que du aquest sensacional cognom parli de “colons involuntaris” és entre estupefaent i patètic. I n’hi ha que després ens expliquen no-sé-què sobre l’autoodi. Potser per compensar, un grapat de genis fins ara latents han fet eclosió gràcies a la fèrtil revolució dels somriures: provin de llegir les columnes d’Albert Solé Bufí al Diari de Girona o de Cristian Campos a Crónica global, i escoltin Alfonso Vilallonga, autor d’una Complanta dels burgesos oprimits digna d’en Peirot. Després comparin-ho amb els esforçats exercicis de Pilar Rahola i amb els sermonets primaris de Llach, el top intel·lectual del processisme. Una cosa sí que se li ha d’agrair a la secta: ni que sigui per oposició, ha fet emergir l’escàs talent que quedava entre les runes de Tractòria. I ara, nens, tots a la fila.