Al llarg de la història conservar el patrimoni bibliogràfic i documental ha significat tancar el document amb clau, controlar la temperatura, la humitat i evitar l’afectació d’agents externs, com els temuts peixets de plata o els rosegadors que deixaven les dents marcades als documents. Avui en dia el concepte ha evolucionat, i conservar, no significa restringir l’accés, sinó que la difusió s’ha convertit en un punt clau de la tasca d’arxius i biblioteques, per què si no difonem el patrimoni, quin sentit té custodiar-lo?
En aquest sentit, les ja no tan noves tecnologies s’han convertit en una eina fonamental. Manuscrits medievals, llibres notarials, premsa antiga, pergamins, mapes.. Tot passa pel ritual de ser digitalitzat. I un cop l’hem convertit en píxels, el document sembla del tot salvaguardat, perquè ja no depèn de si el perdem en un prestatge, o si es crema en un incendi, sinó que el conservem i el dupliquem més enllà de les quatre parets que el protegeixen. 
Grans institucions com la Biblioteca de Catalunya o la BnF han fet una feina extraordinària posant en línia manuscrits, incunables, i premsa històrica que antigament només es posava a disposició dels especialistes. Ara investigadors i simples curiosos poden estudiar els materials sense haver-se de desplaçar milers de quilòmetres i sense haver de fer múltiples gestions per demanar els permisos adients. El patrimoni ha deixat d’estar engabiat. Ara circula i és accessible per a tothom, la qual cosa democratitza molt més l’accés a la informació.
A Andorra, la tasca de l’Arxiu Nacional té una dimensió encara més estratègica. En un país petit, amb tiratges històricament limitats i una producció editorial reduïda, digitalitzar és gairebé un acte de supervivència: si un document no es copia, si no es cataloga, si no entra en un sistema, corre el risc de quedar fora de la història. 
Però la digitalització ja no és només una qüestió de conservació i accés sinó que entrem en una nova fase, on la intel·ligència artificial hi juga un paper molt important. 
Si fa uns anys l’objectiu era escanejar i penjar en línia, el futur més immediat treballa a fer que aquest patrimoni sigui llegible i navegable. I per això la interpretació assistida que ens ofereix la intel·ligència artificial és fonamental. Els sistemes de reconeixement d’escriptura manuscrita ens permeten transcriure documents antics, de forma ràpida i efectiva, gràcies als algoritmes, capaços d’identificar noms propis, topònims o dates, a una velocitat impensable ara fa uns anys. Rastrejar dades al llarg dels segles ja no és gairebé impossible, així com comparar-les o detectar determinats patrons. 
En un territori petit com el nostre, aquesta tecnologia pot ser molt important, ja que permetria que la nostra història local, pogués dialogar en igualtat de condicions amb la història global, fent que Andorra deixi de ser una nota a peu de pàgina de la història, per convertir-se en una peça clau i amb veu pròpia del relat col·lectiu.