Aquestes columnes s’han fet ressò en diverses ocasions de l’activitat (goso dir activisme?) de l’associació Velles Cases Andorranes, tant en l’àmbit dels pocs edificis tradicionals que queden en el nostre país, com més recentment referent a un dels primers autocars d’Andorra, que actualment es troba en un estat de semiabandó pel seu últim propietari. Podria ser que alguns es plantegin la pregunta del per què?. Quina és la motivació que hi ha al darrere d’una voluntat de donar nova vida a objectes que, com l’autocar, tenien des del seu inici una destinació sobretot utilitària. La forma d’un objecte industrial és dictada pel seu ús pràctic, i no per consideracions estètiques. Així, una vegada aquest ús ja és complet del tot –ningú s’espera tornar a veure circular un autocar de l’any 1945, portant passatgers pel Bus Exprés de l’any 2018–, hom es pot demanar si realment val la pena dedicar un diner i uns esforços considerables en la seva restauració i posada en valor.

Es pot considerar la qüestió des d’un altre punt de vista: què ens aporta l’objecte sobre les persones que el feien servir, i sobre la seva manera de viure? Un exemple concret podria ser el Museu del Tabac de Sant Julià. Entre els seus visitants, estic segur que hi ha una certa proporció de persones a qui –com jo– els fascina la maquinària industrial de l’època. Com ho feien perquè uns pocs motors elèctrics fessin funcionar un conjunt ampli de màquines? De quina manera ho feien per alimentar aquests motors en un país en què l’electrificació de Fhasa encara era un somni que esperaria un bon quart de segle abans de complir-se? A costat d’aquests frikis autoproclamats de la tecnologia, diria que l’interès de la majoria dels visitants del Museu se centra més aviat en les persones: aquelles que treballaven en aquella fàbrica, de quina manera hi treballaven, què suposava a nivell de modificació de les relacions socials i del desenvolupament de la societat andorrana de l’època.

Es pot fer el paral·lel amb la màquina llevaneus de COEX davant de la plaça de toros (de marca Oshkosh, per cert), o el Land Rover dels Bombers. Aquests vehicles tenen una història pròpia. Hi havia persones que les portaven, i per a qui el vehicle era una part important de la seva vida de cada dia; més encara en una Andorra en què els vehicles amb motor eren encara més aviat pocs. Ves a saber en quines aventures han participat i, àdhuc, quines vides han ajudat a salvar. Naturalment, no seria el mateix per a un autobús de línia. Tot i això, no es pot obviar la seva importància com a eina de treball per als seus propietaris, per al seu xofer, i com a únic mitjà de transport públic que ens connectava amb França durant anys. Com se sol dir: si només aquells ferros poguessin parlar, quines històries ens contarien!