El pedigrí de la ‘Duquessa Andorra’

Els nobles són com les patates: tot el bo ho tenen sota terra! O això és el que pensava l’escriptor satíric i clergue irlandès Jonathan Swift (1667-1745), que res té a veure amb el sistema de missatgeria interbancari però sí amb Els viatges de Gulliver. Sabíeu que en aquesta novel·la apareixen descrites amb increïble exactitud les dues llunes de Mart? I això que van ser descobertes l’any 1877, és a dir, cent cinquanta anys després de la publicació de la seva obra.

Sigui com sigui, la protagonista d’avui de bo en té molt, i de pedigrí encara més. Va néixer a Irlanda l’11 de maig del 2011. Té tan sols vuit anys, però també una qualitat poc freqüent en una aristòcrata de tan vell i noble bressol: quatre potes! Perquè la nostra duquessa és una euga de raça àrab amb un pedigrí d’allò més important, com importants són les curses que ha guanyat. El seu propietari i criador, l’irlandès Michael Ryan, va decidir posar-li per nom Duchess Andorra, no sé si per amor a la nostra terra o per algun rampell d’originalitat. Però el cert és que el nostre quadrúpede s’ha convertit en una ambaixadora del nom d’Andorra malgrat que sigui només dins dels elitistes cercles dels aficionats a l’hípica.

El seu entrenador, Johnny Murtagh, no és qualsevol. Ha estat un dels millors genets d’Irlanda i ha guanyat les més importants curses de cavalls a Gran Bretanya, França, Irlanda, Alemanya, Canadà, Estats Units, Hong Kong i Emirats Àrabs.La mare de Duquessa Andorra és anglesa i es diu Andorra, però sense títol nobiliari. El seu pare té 15 anys, és irlandès però de pares nord-americans. Ell sí que és tot un aristòcrata! Es diu Duke of Marmalade, va ser campió d’Europa i va fer guanyar al seu amo quasi tres milions de dòlars, i a més de la nostra protagonista ha tingut més fills, un d’ells el campió de Bèlgica.

Muntar a cavall ha estat, des de temps immemorials, un plaer i alhora un entreteniment d’allò més lúdic. Jo recordo amb nostàlgia el cavall que solia muntar, quan encara ho feia. Es deia Zarco i quan em veia es posava panxa enlaire com si fos un gos perquè l’acaronés. Val a dir que mai em va fer caure a terra, ni a galop, tot un detall per la seva part... I és que la noblesa de caràcter d’aquest animal l’ha convertit, des d’antuvi, en un dels millors amics de l’home, després del gos, és clar. Bucèfal, el cavall d’Alexandre el Magne; Marengo, el cavall de Napoleó; Babieca, l’euga del Cid; Palomo, el cavall de Simón Bolívar. I fins i tot a la ficció han acompanyat els seus amos: Pegasus, el cavall de Zeus i Rocinante, el del Quixot. I parlaria del cavall de Troia, però això ja són figues d’un altre paner…

Ja fossin les quadrigues en l’època romana com les carreres en honor al déu Odin i el gegant Hrungnir a la mitologia nòrdica, aquells que han pogut muntar a cavall en algun moment, comprendran perfectament allò que va dir Sir Winston Churchill: “és impossible desaprofitar una hora de vida si estàs a sobre de la cadira de muntar”.