El 7 de juliol és mundialment famós per Sant Fermí. Per tant, avui celebrem una efemèride que cada any aglutina milers de persones de tot el món a la capital navarresa, la majoria per gaudir d’una festa de dimensions còsmiques, on l’alcohol, el menjar i la inevitable falta de son, estan a l’ordre del dia.
Tanmateix, el setè dia de juliol també és un dia molt assenyalat al nostre racó dels Pirineus. Urgellencs, pallaresos, cerdans i andorrans commemorem el record de Sant Ot, un personatge cabdal en la nostra història comuna. Aquest bisbe d’Urgell era fill dels comtes de Pallars, Artau I i Llúcia de la Marca, germana de la comtessa de Barcelona, Almodis. Va ser immortalitzada pel Mestre de Pedret en les famoses pintures romàniques de Sant Pere del Burgal, en una de les poques mostres de representació de personatges civils que han perviscut del nostre art alt medieval. Diré només de passada, que és en aquest antic monestir pallarès on probablement està enterrada ella i el seu marit. En una part d’aquests frescos hi surt també representat el seu fill mitrat.
Ot era, doncs, un personatge amb uns orígens i lligams familiars de primer nivell en l’època que va viure, a cavall entre els segles XI i XII, en plena eclosió del fenomen del feudalisme. Com que no era el  fill hereu dels comtes pallaresos, se li va trobar un càrrec a l’altura del seu llinatge, i no cal dir que el bisbat d’Urgell era una de les mitres més importants de l’època. Com a bisbe, serà recordat per ser el promotor de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell tal com la coneixem, més o menys, avui. No és un fet menor, aquest temple catedralici és, sense cap mena de dubte, el monument patrimonial tangible més important de la serralada, amb uns lligams polítics, socials i religiosos transcendentals de la nostra història. Cal recordar que és un dels edificis que estan inclosos en la candidatura que pretén elevar el nostre llegat a patrimoni mundial.
Ot d’Urgell, també Ot de Pallars pels orígens familiars, va esdevenir guerrer, com era preceptiu en tots els senyors feudals de l’època. Els prelats tenien, com a membres de l’Església, un lideratge espiritual. Ara bé, com a senyors territorials, sobirans feudals de les seves jurisdiccions, eren equiparables a qualsevol altre noble i per això també administraven la justícia civil, tenien homes armats a les seves ordres i cavalcaven espasa en mà als camps de batalla. Ot va participar en moltes batusses lluitant per foragitar els sarraïns cap al sud, ajudant nobles tan importants com el comte Ermengol V en la primera conquesta de la ciutat de Balaguer l’any 1101.
Sabem que el nostre personatge va morir al monestir de Gerri, un 30 de juny de l’any 1123, ara just fa 900 anys. El seu cos va ser venerat des de poc després de mort a la catedral que ell havia fet reconstruir, fins que els incultes iconoclastes de l’any 36 van destruir les seves despulles així com el retaule que tenia dedicat.  
No conservem, fins on jo sé, cap relíquia important d’aquest bisbe sant tan nostre. Ara bé, si ha arribat fins als nostres dies una important relíquia civil i religiosa, vinculada al seu tarannà guerrer. Es tracta del penó de Sant Ot, una excel·lent peça tèxtil medieval, on apareix un Crist en majestat envoltat pels quatre símbols dels evangelistes, i dues frases en llatí. La primera, “In hoc signo vinces” (amb aquest signe venceràs) i la segona, “Elisava me fecit” (Elisa em va fer), amb tota probabilitat, la hipotètica donant. Aquest penó era la bandera amb què el nostre prelat guerrer anava a la batalla, per identificar-lo, en un moment on els escuts nobiliaris no eren freqüents, i sobretot, per buscar el bon auguri i protecció divins.
Us preguntareu, on es conserva aquesta peça tan important de la nostra història i del nostre llegat artístic. Doncs malauradament lluny de les nostres muntanyes, en un racó del Museu del Disseny de Barcelona, a tocar de la plaça de les Glòries, totalment descontextualitzat. No cal dir que, com a pirinencs, caldria buscar la fórmula perquè tornés a casa, i vista la generositat que des de la ciutat comtal han tingut amb altres territoris, tant de bo el tornéssim a tenir amb nosaltres. Aprofitant l’empenta de la candidatura, seria el moment ideal.