De vegades sembla impossible trobar el punt positiu. El context personal ens porta cap a tot allò que és dolent: als que treballeu, de segur que us passa de pensar diàriament, que el cap és idiota i altament incompetent, o que hi ha clients amb els quals s’hauria d’usar el dret d’admissió. I aquesta percepció la podem extrapolar a cada àmbit vital.
Avui us proposo anar en sentit invers i posar el focus sobre l’antítesi per fer una cura de salut col·lectiva. Per dur això a terme, us presento algunes situacions recents que he viscut i que m’han fet reflexionar sobre la importància d’aquest hàbit; pensar en positiu.
L’últim article que vaig publicar en aquest mitjà tractava sobre l’orgull LGTBIq+. El fet és que vaig decidir editar-lo després de compartir opinions amb qui d’alguna manera supervisa els escrits que faig. Soc plenament conscient que tinc la llibertat de dir que, malgrat que hi hagi coses controvertides o inexactes que aquesta persona pugui veure, l’article està bé tal com està; acceptant la responsabilitat que això comporti un cop publicat. En rellegir-lo, em vaig adonar que em desagradava el meu propi to i vaig decidir reescriure’l d’una forma més amable mantenint el punt reflexiu. En el camp de les reivindicacions a premsa, penso que és molt més pràctic guanyar adeptes a cada causa amb discursos conciliadors; les accions per molestar i fer soroll de veritat van en altres àmbits on tinguin més ressò.
M’agrada escriure en positiu, i de fet, per salut, m’he proposat fer qualsevol article sobre reflexions meves mantenint aquesta dinàmica. Atenció, ser positiu implica enfrontar les realitats adverses sense defugir-les fent servir un llenguatge una mica diferent. Penso, per exemple, en una situació sobrevinguda que vaig viure un dissabte d'aquests.
Torno d’esmorzar, i em trobo al meu portal dues dones fent preguntes existencials a la gent. Tenia tot el temps del món i estava sol, vaig decidir quedar-me, a veure què en trèiem d’allò, malgrat que ja sabia d'on venien (em penso que tots ho sabem). El punt que em va cridar l’atenció, fou un en què una de les dones va etzibar que en algun moment arribaríem a un món millor en què problemes com la discapacitat, els conflictes, les malalties i les guerres serien cosa passada.
–Per què inclous la discapacitat en una llista de problemes? És un problema o una característica? Creus que tinc un problema?
Li vaig fer aquestes tres preguntes i es va bloquejar, com passa sempre. Les persones biològicament completes acostumen a tenir fòbia al pensament de viure una vida sense una sola capacitat, quan fem servir un cos amb múltiples possibilitats per desenvolupar-nos dia a dia. La gent que em causa els problemes derivats de la meva discapacitat, justament, acostuma a ser aquella que no en té i a més viu en els prejudicis infundats des de la malintencionada interpretació d’algunes figures religioses dels llibres sagrats, o de la societat, per sort, cada vegada més sensibilitzada i acostumada a la nostra presència. Sense cap mena d’ofensa ni molt menys, acabàrem adonant-nos que aquesta persona en concret estava passant per un moment complicat en què li era impossible pel seu context, veure les coses d’una altra manera; jo he tret una estona entretinguda i ella una font de reflexió.
La meva amiga Judit, de Sant Vicenç de Castellet, m’envia un missatge del qual en destaco un fragment: “de fet, és tornar a conèixer una persona! Quan t'oblides d'una descripció física i te la fan altre cop, és com si coneguessis algú de 0!”
Porto trenta un anys sent cec, i mai ho havia vist d’aquesta manera. Vull això a la meva vida i tinc a prop amistats que m’ho donen, gent que pensa en positiu fins i tot quan passa per situacions complicades que de vegades treuen energia.
Sabeu? Sí, probablement el vostre cap sigui idiota; molts de vosaltres teniu independència econòmica i una vida agradable a l’abast.