Celebro humilment la trajectòria vital exemplar, el treball amorós i l’excel·lència artística del superb Pau Casals tot gaudint de l’oratori El pessebre en un doble àlbum de vinil que la casa Discophon publicà l’any 1974, un present del Toni, l’avi matern de la nostra Arlet.

A continuació repasso l’esplèndid llibret que acompanya aquesta “gravació original única dirigida i autoritzada per l’autor”. I llegeixo l’article ‘El Pessebre’ de Casals, una petita ètica musical, d’Adrià Vilà i Batista, aparegut a la revista Núvol el 18 de desembre del 2022. Els escrits m’ajuden a comprendre millor i a comentar l’obra que, interpretada per veus solistes, cor i orquestra, musica un poema de Joan Alavedra que fa dir als personatges la joia inefable d’una naixença i envia al món un missatge de pau i esperança. El poeta explica que el quadern amb el text inacabat passà el Coll d’Ares dins l’única maleta que se salvà de l’estimbada per barrancs nevats camí de l’exili. Després, instal·lat austerament a Villa Colette, la caseta que els dos artistes llogaren a Prada de Conflent, mentre el pas ritmat de les botes ferrades dels soldats alemanys ressonava al carrer, el terminà, el presentà als Jocs Florals celebrats a Perpinyà el 1943 i hi guanyà la Flor Natural. Llavors començà la llarga i apassionada tasca del mestre d’assignar compassos eteris a les estrofes en una florida de cants i una aurèola instrumental. A cent metres de la Gestapo i amb vista al cim blavís del Canigó, la peça, densa i delicada, èpica i evocadora, prenia forma prop de partitures del déu Bach, del violoncel estimat, de l’enyorada pàtria i d’amics entranyables que per Nadal lamentaven el desig repetidament frustrat de menjar els torrons a casa i interrompien la cantada del quadre dels camells, bo i emmudint perquè ell entonés emocionat el commovedor fragment “Quan s’acabarà/ tan llarg caminar/ per terres estranyes!”

Els episodis se succeeixen, gràcils, solemnes i greus, amb una fina retòrica ideal per a una posada en música que es revela genial. Els versos narren la reacció dels pastors a la crida d’un “àngel d’ales daurades”: la seva anada a l’estable, l’adoració i les ofrenes. I suggereixen sentiments de confiança i pesar a través de persones i animals com ara el pescador i el bou. Especialment punyent és el presagi de la passió al passatge de la vella que fila, també reflex de la desfeta sobreviscuda i l’esdevenidor incert que oferia el context bèl·lic. De seguida, però, arriba una caravana de bons auspicis que preludia l’hosanna redemptor.

Recomano l’audició d’aquesta joia estètica i moral. Si bé els llenguatges poètics, aquí sublims, no ens fan menys diabòlics, s’hi encenen espurnes de la divinitat a què podem aspirar. Mil gràcies per imaginar tan bellament el triomf dels vincles fraternals sobre errors majúsculs del gènere humà amb fervor, convicció i un punt de magnífica ingenuïtat.