Abans tot era més senzill. El pessebre en aquestes dates el teníem més que integrat. Nadal era el naixement de Jesús i cada diumenge ens ho recordaven a missa. Com més s’acostava el 5 de gener, més aproximàvem les figuretes dels Reis a la del Jesuset. Aleshores, el dia de la cavalcada els nervis i la il·lusió estaven a flor de pell perquè era la nit (l’única nit) màgica de l’any. No hi havia res a preguntar, estava tot clar, fins i tot era lògic. Ara és molt més complicat. Santa Claus o el Pare Noel ha decidit traspassar fronteres. Amb l’excusa que arriba perquè puguem gaudir de regals abans que acabin les vacances (fet que fa triplicar el consumisme), s’ha instaurat com un més a la nostra festa de Nadal. A ca la güela ve aquest home gran amb barba i cabells blancs el dia de Nadal i comparteix la màgia amb el cagatió que es fa a casa de l’avi. Massa màgia a repartir, i per Reis ja arriba la màgia de segona mà. I és que els Reis ja no són el mateix. Allò d’anar a missa ja no es porta i el pessebre a casa el conformen la Peppa Pig, el Mic i la Patrulla Canina. Sense connotació religiosa, els Reis han perdut aquella lògica intrínseca. És fins i tot incongruent, contradictori, celebrar els Reis. Malgrat que el conec des de fa poc, em quedo amb el tió. Molt més màgic, molt més fàcil, molt més lògic. Però no seré jo qui tancaré la porta a l’entranyable vell de barba blanca que ja vaig conèixer quan era més jove. I molt menys als Reis, que cada dia 5 de gener encara intueixo per “la costereta”. El secret, doncs, està a saber repartir la màgia.
