Ja que és Sant Joan, parlem de petards. Però no d’aquells que exploten gràcies a una espurna que encén una metxa que, quan es consumeix, fa sorgir al cel, de patac, una acolorida i fugaç palmera de llums, sinó d’aquells que esclaten en el més profund de la persona. O, potser millor dit, aquells que un mateix sap que en algun moment detonaran, però desconeix absolutament quan –que cadascú interpreti el concepte “explosió interna” com consideri més oportú–. Ara bé, és una intuïció, això que descric. Una mena d’instint ancestral o alarma subconscient que et manté relativament despert, atent. Alerta. Insisteixo, però: de manera aliena. Aquesta emmascarada sensació la poden provocar diversos factors, però bàsicament en són dos: els que tenen un origen extern i, per contra, els que en tenen un d’intern. Tot i que, al cap i a la fi, acaben confluint en un de sol, o, millor dit, afloren de la mateixa font o nucli inductor.
Si parlem en termes de l’argot popular, aquesta impressió que intento il·lustrar s’acostuma a definir com a motxilla emocional, tot i que no ho pretenc enfocar des d’un punt de vista, diguem-ne –i ja em perdonaran, o no– sentimentaloide, sinó estrictament natural. Com deia, el fet que la bossa metafòrica vagi agafant cada vegada més i més pes pot ser fruit d’actors forans, ja sigui el company pesat, la caixera antipàtica o el familiar idiota, per exemple, o per motius personals: aspirar a objectius impossibles, sentir-se menys, que la noia guapa no m’estima, etc. Tot plegat va omplint el sac, fins que arriba un moment que pot petar, tot i que no se sàpiga quan. Però tot té la mateixa arrel, em temo, que no és més que un mateix. És a dir, és cadascú qui té el poder de decidir com entomar el que l’envolta, el que determina la llargada de la metxa i la potència del petard, i la “culpa” no és del gilipolles de torn. De vegades, però, tot i així t’explota als dits. Què hi farem.
