El piano ha estat bevent

El trànsit, prou fluid fins aleshores, es va anar alentint gradualment. Quedava poc fins a la rotonda de la depuradora, a tocar de la frontera. Feia uns minuts que havia clausurat la jornada laboral, i retornava a casa amb bon regust de boca. Ja es notava a l’ambient, que el món mai més seria el mateix gràcies a la meva feina d’aquell dia.

L’embús clàssic. Escoltava Some peace of mind, de Van Morrison: en moments així es tractava justament de trobar una mica de pau d’esperit, de prendre-s’ho amb calma i anar-hi anant. Per les finestretes de la resta de vehicles, abaixades, s’esmunyien melodies de factura diversa que substituïen l’habitual simfonia de clàxons, i feia la sensació que el temps transcorregués amb més lentitud del normal. Amb l’estona la somnolència va acabar apoderant-se de mi, i vaig despertar del meu trànsit com acostuma a passar, amb un petit saltiró. S’havia fet de nit. Lluny de posar-se nerviosa, la gent s’havia organitzat: n’hi va haver que es van dedicar a fer fogueres, a muntar haimes o a repartir mantes i ampolletes d’aigua entre la multitud. Uns nois van agrupar les seves furgonetes en cercle, i a l’espai central de la rotllana van fundar un ateneu amb bar i cinema a l’aire lliure. Amb els dies, un d’ells va ampliar la població de l’assentament amb l’ajuda d’una estudiant de forestals: va ser bessonada. Entre els campistes accidentals es va generar un sentiment de companyonia i comunitat que es va reforçar durant els mesos que vam passar en aquell nòdul fora de l’espai i del temps. Però just quan semblava que començàvem a habituar-nos a la nova situació, un dia infaust vam sentir com els turismes de més endavant engegaven motors i s’arrossegaven, amb lentitud paquidèrmica, vers la línia imaginària que marcava el límit amb el país veí. Sense saber per què ho fèiem, tots vam tornar de forma esglaonada als cotxes i vam seguir la via oberta pels pioners. Un cop al control policial, mentre el travessava lentament, vaig cercar una explicació al nostre periple rere les ulleres de sol d’un dels agents. El meu semblant reflectit en aquells vidres i un simple gest d’indiferència (o l’absència mateixa de qualsevol senyal) va ser tot el que vaig obtenir. Abans de prosseguir vaig observar una bola d’herbes seques que travessava la carretera rodolant, i un mico a corda que la perseguia cagant llets; tocava els platerets com si li haguessin inoculat una sobredosi d’amfetamines. De l’exterior m’arribava The piano has been drinking a cavall de la veu sorrenca de Tom Waits.

Mai vaig tornar a veure cap dels companys de comuna, però al llarg de tots aquests anys mai he deixat de rebre una felicitació per Nadal. L’envien els bessons.