Sempre he tingut el convenciment que un dels millors llibres que es podria fer a Andorra fora un de converses amb Sergi Mas. Qui diu de converses, amb rèplica i contrarèplica, diu només de la part en què el Sergi sembla monologar. Perquè qui hagi tingut el privilegi de conversar amb ell amb calma sabrà que les explicacions que fa, la manera d’encalçar la narració de les anècdotes, les marrades, de vegades poden deixar l’interlocutor amb la sensació de ser davant d’un monòleg. És, òbviament, una sensació falsa. El Sergi sap amb qui parla i el té present en tot moment. I al cap del carrer, el reincorpora al joc amb la broma o la pregunta adient.

Sempre he tingut la certesa, quan surto de Casa Duró després d’una conversa amb el Sergi –tendeixen a durar entre dues i tres hores, si no més–, d’haver assistit alhora a un acte de generositat enorme i a un espectacle de transmissió de saviesa oral en tota regla. Sempre he sortit de cal Sergi dient-me que allò havia estat un moment memorable. Per això, precisament, després de la impressió de meravella i privilegi em sobrevé la de llàstima i pèrdua. Perquè temo que alguna d’aquestes històries ja potser només es guarda ajustadament a la memòria el Sergi. I perquè jo soc incapaç de fixar amb fidelitat les minúcies d’allò que m’expliquen. M’agrada concentrar-me en l’instant més que no pas en l’exercici de memoritzar la narració per mirar de fixar-la en un futur. Sovint he pensat a prendre notes d’alguns detalls un cop arribat a casa, però mai no ho he fet. Sovint he pensat a gravar d’amagatotis amb el mòbil –un cop ho vaig provar i va ser un desastre–. Confesso: sempre m’havia mort de ganes de demanar al Sergi que féssim aquest llibre, que crec que tindria un valor incalculable per conèixer la contraclaror no oficial de tradicions, anècdotes, personatges i polítiques andorranes dels darrers seixanta anys. Mai no he gosat proposar-l’hi. I menys quan primer em van arribar insinuacions que un periodista cultural ja l’estava fent. I menys encara quan vaig saber la feina que el net del Sergi, l’Hèctor Mas, havia iniciat de cara al documental que podrem veure ben aviat, concretament el dia 24.

Sempre he tingut la certesa que les explicacions del Sergi sobre l’època en què va treballar al Poble Espanyol o del seu entorn familiar; les impressions sobre patums com Violant i Simorra; els comentaris sobre polítics comunals, síndics o ministres; els detalls de la vida de cafè d’Andorra la Vella o Sant Julià als anys 60; les circumstàncies de la talla romànica de la Verge de Meritxell; el coneixement personal i les observacions tant sobre la gent de la cultura local com dels passavolants; les ironies sobre gairebé tot; el suport incondicional a la bona gent; la seva murrieria, cultura i saviesa de franctirador…, tot plegat, deia, donaria per fer un llibre magistral.