Una cosa així només podia passar en Setmana Santa. Silenci espès, espelmes enceses, olor d'encens i tristesa. El final d’una era. El fabricant de gelats La Menorquina descatalogava Punky. Era l’últim supervivent d’una família icònica de postrejuguets a l’estil Kinder Sorpresa amb el nen com a consumidor. Sedueix l’infant i els pares paguen per un ninot amb un cor radioactiu de vainilla. I per als adults el gelat al whisky d’Avidesa que anava en un contenidor de porexpan. Tots dos s’han afegit a la ultratomba de la geladeria industrial, un extermini silenciós i implacable que encara avui forada la psique de moltes persones traumatitzades, que passats els anys es desperten suats i amb malsons amb el sabor del Frigodedo a la punta de la llengua.
Llepar un Camygato a la platja, després de menjar-te l'entrepà de xòped, era assolir el nirvana. Les curses cap a la guingueta, com els atletes de Carros de Foc però sense la música de Vangelis, i l'ardu procés d'elecció del pol eren passatges de felicitat extrema. Sempre volíem jugar a la Lliga de Campions, és a dir Frigo o, la Recopa, Camy, però de vegades havíem de baixar als inferns i endinsar-nos en aquell Asile d'Arkham dels còmics de Batman que era el cartell de Miko –només una ment perversa podria haver-se inventat el Mikobruja i el Pirulo–, Avidesa i aquells gelats estranys com el Doctor Strabik que tenia doble pal, en forma de be baixa, i els ulls eren dues boles de xiclet, el Cobi o el Chis! Amb forma de formatge.
Ens costaria molt tornar-nos a posar aquells texans descolorits Closed o les samarretes Amarras dels anys vuitanta, però els polos i els gelats desapareguts tenen el seu component nostàlgic. Curiosament, i entre els gelats dels setanta que han sobreviscut,  hi ha el Dràcula, un somni humit de vainilla, maduixa i cola que et deixa la llengua com el cul d’un mandril. Alterada per algun tipus de bolet lisèrgic, la indústria gelatera va crear personatges com Mikopete, que era com el pallasso d’It després de beure’s dues ampolles de Jägermeister,  una Pantera Rosa amb bufanda i el Frigurón, el rei indiscutible del pop-art, o d’alguna cosa més, dels polos. 
Tenia el mateix color que la metamfetamina que elaborava  Walter White al Superlab –sota d’una bugaderia– a Breaking Bad i provocava una set espantosa. Però aquells productes de colors de roba Desigual, paleta de Renoir, i simfonia cromàtica de pel·lícula d’Almodóvar van deixar una forta empremta en moltes generacions. Tanta que passats els anys encara ens estem preguntant de quin planeta venia el meteorit del qual van extreure el sabor del Frigurón.