La guerra iniciada pels EUA i Israel contra el règim fanàtic dels aiatol·làs de l’Iran, més enllà del fet, prou important, que no s’hagués iniciat d’acord amb les normes del dret internacionals públic i no comptés, doncs, amb el vistiplau de l’ONU, havia fet néixer una esperança: el resultat positiu seria que el conflicte bèl·lic faria caure la dictadura religiosa i permetria l’arribada a l’Iran d’un règim democràtic.
Dissortadament, han passat els dies i les setmanes i aquella esperança s’ha esvaït.
El 14 d’abril Le Figaro va publicar una entrevista a Dominique Moïsi, geopolitòleg, assagista i reconegut especialista de les relacions internacionals, en la qual responia a una gran pregunta: qui són els perdedors i els guanyadors de la guerra?
Moïsi, que és conseller especial de l’Institut Montaigne a París, deia que un alto el foc no és pas la pau i que, de moment, hi ha tres perdedors i dos vencedors. Els perdedors són dos homes, Trump i Netanyahu, i un poble, el poble iranià.
És ben cert que els iranians han passat de les bales del règim contra els manifestants per la llibertat a les bombes dels pretesos alliberadors.
Però tot i que està molt afeblit militarment i econòmicament, el règim iranià està sortint reforçat de la seva no-derrota.
Està sobrevivint als atacs dels dos exèrcits millors del món.
Per això, de moment, segons Moïsi els dos únics vencedors són el Pakistan i la Xina.
Un altre expert francès, Jean-Pierre Filiu, arriba a la mateixa conclusió. L’exdiplomàtic francès i un dels millors coneixedors del món àrab a Europa, professor a Sciences Politiques a París, deia el 25 d'abril al diari Ara: “Trump i Netanyahu han salvat la República Islàmica de l’Iran quan intentaven destruir-la.”
S’ha de dir també que aquesta confrontació bèl·lica no té res del bé contra el mal, ni dels bons contra els dolents, ni dels demòcrates contra els autòcrates, ni d’Occident contra Orient, perquè aquest conflicte no s’inspira en termes morals, sinó en la perspectiva dels beneficis que propicia l’aliança entre els EUA i Israel. El dibuixant suís Chappatte ho va retratar magistralment a la portada de Le Monde el 14 d’abril: en una banda Trump i en una altra un aiatol·là, cridant “J’ai gagné!”. Als seus peus un matrimoni amb una criatura en braços, enmig de la runa, dient “On a perdu”.
Fa anys que dono públicament suport a la lluita per la democràcia a l’Iran. He participat a París en diverses reunions i cimeres d’expresidents i antics primers ministres d’Europa, d’Amèrica Llatina i dels EUA. En la reunió dels dies 29 i 30 de juny del 2024, que es va convocar després d’una carta oberta de suport al poble iranià que havíem signat, el mes de maig del 2023, més de cent tres exdirigents polítics internacionals vam reclamar el respecte dels drets humans a l’Iran.
L’Iran està sotmès a un règim politicoreligiós radical que reprimeix violentament la dissidència, que sotmet les dones iranianes a un règim d’esclavitud social i domèstica i que exalta i practica el terrorisme contra tots aquells que considera enemics de la seva missió, il·luminada per una doctrina islamista feta a la seva mida.
Així ho vaig explicar en aquesta Plaça del Poble el mes de juny de l’any passat. En aquella tribuna recordava el que havia escrit François Mitterrand l’octubre del 1980, quan l’aiatol·là Khomeini va tornar a l’Iran: “No es pot fer tornar un poble enamorat de la llibertat catorze segles enrere... Khomeini i els musulmans s’equivoquen de revolució” (Ici et maintenant, Fayard, 1980)
Dissortadament, quaranta-sis anys després el poble iranià continua sotmès a una dictadura religiosa fanàtica amb una ferotge repressió i execucions sumàries de membres de l’oposició.

Hem de recordar-nos cada dia del poble de l’Iran.