El poder del desert

“El meu planeta, Arrakis, és preciós amb el sol baix. Sobre la sorra, es pot veure surar l’espècie”. Aquesta és la traducció pròpia i matussera dels primers compassos parlats de la pel·lícula Dune (2021), de Denis Villeneuve, que es basa en la novel·la del mateix nom publicada el 1965 per Frank Herbert. I si hom es recrea en els paisatges de la pel·lícula reconeix a l’instant la bellesa dura i austera del planeta-desert, proveïdor únic de “l’espècie”, element imprescindible dels viatges espacials del desè mil·lenni i fruit de l’acció particular i insubstituïble dels cucs de sorra gegants que habiten Arrakis. 
La veu que parla del seu planeta és la de Chani, el principal personatge femení dels Fremen, els habitants originaris d’Arrakis, i també la noia que s’apareix als somnis de Paul, hereu de la Casa Atreides, a la qual l’Emperador entrega el control del planeta en demèrit de la Casa Harkonnen, arxienemics dels Atreides. Tot plegat una jugada per tal de provocar la guerra entre ambdues cases i així consolidar el poder de l’Imperi. Paul, fill del Duc Leto i de Lady Jessica, es troba, amb quinze anys, havent d’assumir les més importants decisions, superant les més difícils proves i començant un viatge de l’heroi que canviarà els destins del cosmos de Dune. Com es pot veure es tracta d’una història èpica (família aristocràtica i conflicte) de ciència-ficció. 
Dins d’aquest esquema general que he mostrat es troben les complexitats, els detalls i les subtilitats d’un món autònom amb la seva pròpia i història i rerefons. Herbert eixamplà les peripècies de Dune en cinc novel·les, però l’originalitat de la primera és la que va suposar un canvi en el gènere, situant l’encreuament amb la fantasia, i per tant, amb la política, com un valor determinant. Just abans d’escriure la novel·la, Herbert estudiava els intents per frenar la desertització d’una zona de la costa d’Oregon (EUA) per redactar-ne un article. De l’aleshores naixent ecologia va extreure les lliçons suficients per configurar el món de Dune com un sistema d’equilibris, on medi ambient i acció humana en determinaven les dinàmiques i les inèrcies. Així, la jugada de l’emperador desencadena una sèrie de reaccions que alteren la configuració del món polític i del físic de Dune, així com la seva narració. 
Aquesta és només una mostra del poder del desert, la capacitat de desenvolupar una història que, com totes les del seu gènere, exerceix de mirall del món. Alhora, permet parlar de l’adaptació i l’harmonització amb el medi, ja que allò que cerquen els Atreides no és el poder de l’espècie, sinó la força dels Fremen i d’un mode de vida entregat a la simbiosi amb el desert. Aquesta simbiosi farà millor el mateix planeta, ja que cerca la vida i la vida li respondrà.