El port d’Incles o de Fontargent (2.260 metres) situat a la capçalera de la vall d’Incles, se’ns presenta amb una silueta agradable que el poeta mossèn Cinto Verdaguer pogué veure i admirar. El seu poema Canigó n’és un fidel testimoniatge, amb l’esment dels estanys de Fontargent, situats al costat francès, “Fontargent més blanquinosos” i de “Les valls d’Ordino i d’Incles són més plenes/ d’harmonies, de somnis i misteri/ als raigs que hi deixa ploure l’hemisferi,/ ala serena de qui cova el món”. El monòlit granític, erigit per iniciativa d’Esteve Albert, ens ho recorda cada cop que ens endisem en aquesta preciosa vall, com un altre de bessó que trobem a Ordino.
El port ha estat històricament motiu de cita per l’existència d’unes argolles o anelles que molts autors han ressenyat i que es trobarien en altres indrets fronterers del Pirineu. Així, Antoni Fiter i Rossell, en el seu Manual Digest (1748) indica que se situen en zones que separen els dos vessants del Pirineu.
Malauradament, no es conserva cap testimoniatge que avui pugui mostrar rastre de la seva presència en aquest pas de muntanya. Els autors que citen les argolles no són sospitosos de fer volar la imaginació i de recrear-se en una utopia, que ha tingut certa caracterització en la nostra literatura amb certs tons mitològics. 
El malaguanyat Pere Canturri fou qui va desentrellar l’enigma sobre la seva existència al llibre El Misteri de les Anelles i Argolles d’Andorra. L’enyorat historiador, en la seva exposició respon a la pregunta sobre si van existir tot escrivint: “Crec que sí”, una afirmació de fe que procura corroborar amb la dels testimoniatges d’altres autors, la majoria dels quals no es van posar d’acord de qui les manà clavar: si Gneu Pompeu o Carlemany, o qui sap. 
Pèire de Marca dubta a la seva obra Marca Hispanica (1688) de l’autoria per ordres de Pompeu: “Ves si Pompeu hauria posat en llocs escabrosos, apartats de la freqüentació dels homes i del culte, aquell gran y noble monument de les seves victòries” (extret de Pere Canturri). Francisco de Zamora hi anà el 25 de setembre del 1788 per trobar-les des de Soldeu, i després d’un periple que el conduí als estanys del Juclar, se’n tornà cap a Soldeu sense haver-les vist, sense abans, haver corregut perill d’esllomar-se.
Posés qui les posés, les argolles, com les fites, creus i cassoletes, devien marcar un terme, de parròquia o de país, en aquest cas amb França, i en el cas de Fontargent, entre Canillo i Aston. Les clavaren perquè calia delimitar un territori, separar-lo d’un altre, en un acte que en el seu moment devia tenir molta importància per als antics habitants. Mentrestant, les úniques argolles de Fontargent són les que troben any rere any els amics fallaires del nostre país.