De petit a la meva habitació, a la paret, a mà esquerra, en la direcció del llit, i just a sobre del radiador de la calefacció –al qual dormia ben empegat durant una bona part de l’any– hi havia un pòster bastant gran de Niki Lauda; per ser més exactes, era un pòster de la seva cara amb el gorret blanc característic dels pilots de Fórmula 1 just per sobre dels cabells.
Molts de vostès segur que ho recorden perfectament, però d’altres potser no. NiKi Lauda va patir un gravíssim accident en una cursa l’any 1976. El cotxe es va inflamar, va cremar literalment amb ell a dins, de forma que en aquells moments va semblar gairebé increïble, però Lauda es va salvar la vida i en va poder sortir il·lès. El visionat de l’accident (que es pot trobar molt fàcilment en pluralitat de vídeos a la xarxa) és molt impressionant. El vehicle de Lauda, que en aquells moments encapçalava la classificació del campionat mundial, fa un estrany en sortir d’un revolt i xoca de forma molt violenta contra la paret, es comença a inflamar i queda en sentit contrari de la marxa, al mig de la pista. Un parell de cotxes després, un altre vehicle a alta velocitat impacta directament sobre ell desplaçant-lo violentament i fent que les flames agafin una gegantina dimensió.
Lauda va patir ferides molt greus a l’accident. En un primer moment els metges, fins i tot, van donar-li molt escasses possibilitats de supervivència en estar tot el cos absolutament cremat i el seu rostre pràcticament desfigurat. El pilot va fer una gran feina de recuperació, i tot i patir, per exemple, la pèrdua d’una gran part de la seva orella dreta, de la cella o de les parpelles, va tornar a competir el 1978, just dos anys després, fet que va sorprendre i va deixar bocabadats molts.
Després d’una nova aturada a finals dels 70 i principis dels 80 (per discrepàncies esportives i de contractes) va tornar amb molta força a mitjans dels 80; en aquella època, els seus duels amb Alain Prost van esdevenir mítics i van ser seguits arreu. Lauda va aconseguir guanyar de nou un mundial l’any 1984.
D’aquella època dels principis dels 80 data el pòster a la meva habitació; una imatge que aquests dies ha retornat a la meva ment amb motiu de la seva mort, però la pregunta que em faig és, què em va portar a aquesta certa idolatria cap a Lauda? I la veritat és que no tinc massa clara la resposta. A la foto es visualitzava (i ho recordo amb tota claredat) l’orella clarament cremada i la part de cara també cremada. Crec que em creava certa admiració el fet de tenir la valentia de tornar a competir al més alt nivell i posar-se de nou en risc després d’un accident tan greu i d’estar literalment a les portes de la mort. Tanmateix, mai he estat un seguidor dels esports de motor. El meu era l’atletisme, i el meu ídol esportiu d’aquella època era, sense dubte, l’atleta J. M. Abascal, que va guanyar, també l’any 1984, una mítica medalla de bronze als Jocs Olímpics de Los Angeles que vaig seguir en directe a través de la televisió ja ben entrada la matinada i de qui tenia en aquella època en què els pòsters a la paret s’estilaven un de força més petit a prop de l’escriptori de l’habitació.
Arran de tot això em demanava aquests dies, com va arribar el pòster de Lauda a la paret? I per què em va donar per seguir aquelles curses d’F1 de forma tan interessada? I quins són els motius per aquest interès esportiu que (almenys a mi se’m produeixen periòdicament) i a què responen o com es “decideixen”? Alguns altres exemples han estat per exemple Perico Delgado, Ballesteros, Phelps, Kasparov, Connors, Bolt o Fourcade. Algú a qui li agradi l’esport pot resistir-se a veure i sentir passió esportiva davant un gran final que jugui Rafa Nadal?