Aquesta setmana el Consell General hauria d’aprovar el pressupost de l’Estat per al 2026 després que la majoria, DA i Ciutadans Compromesos de la Massana, hagi rebutjat totes i cadascuna de les esmenes dels consellers generals de l’oposició.
No és novetat. La “marca de la casa” durant els quinze anys de regnat de DA ha estat sempre aquesta. A l’oposició ni aigua. Semblant capteniment no afavoreix pas el debat parlamentari, sinó que el tensiona i abona la polarització.
Es critica sovint la submissió de l’economia al mercat i a l’especulació, però quan es tracta de plantejar els remeis als principals problemes col·lectius d’Andorra no se’ns acudeixen massa més solucions que incrementar la despesa pública i fer créixer els pressupostos de l’Administració General –el Govern– i les set administracions comunals.
Sense pensar que les despeses han d’equilibrar-se amb ingressos i cal revisar, en conseqüència, la càrrega impositiva.
És a dir, la solució fàcil sempre acaba passant per la seva dimensió econòmica, material, mercantil.
Aquest plantejament, en el qual, sense reconèixer-ho, estan sovint d’acord la majoria i l’oposició del Consell General actual, té resultats molt limitats. Només dissimula el problema.
La responsabilitat individual i col·lectiva en els afers públics no es resol amb un increment de pressupost públic. Un canvi de mentalitat en relació amb el comportament en l’espai urbà, els usos dels serveis públics de salut o què és el fonamental d’ensenyar i aprendre en un sistema escolar té poc a veure amb la despesa pública.
Tampoc no es resol amb les campanyes publicitàries matusseres, oneroses i arrogants de l’Administració pública amb què sol voler mostrar el seu interès per determinats problemes, sense que mai en sapiguem el resultat efectiu.
L’esperit del temps no es deixa intervenir d’urgència per un pressupost públic poc o molt generós, sinó que es cou lentament i discretament. I la seva transformació exigeix lideratges ètics socialment reconeguts i l’assumpció majoritària d’unes maneres d’entendre el món i la vida d’acord amb els grans objectius socials que es pretenen.
La situació recomana gestionar millor l’Administració però també fa necessari tocar de peus al terra de la realitat.
Classes sense professors, el servei d’urgències de l’Hospital saturat per manca de personal. Qui es pot creure que redreçarem el servei públic de l’ensenyament i de la sanitat sense contractar més personal?
La intervenció de l’Estat en l’economia, que autoritza l’article 32 de la Constitució, ha d’afavorir la inversió productiva i permetre que es generin suplements d’ingressos públics necessaris per pagar el deute públic. El dèficit pressupostari –per molt que el maquillin hi és– no ha de destinar-se a pagar la despesa estructural d’un Estat mal gestionat.
L’eina pressupostària s’hauria d’emprar per a restablir  confiança de la ciutadania.
Com deia Keynes, una política econòmica només esdevé capaç de ser positiva si convenç l’opinió pública perquè li sembla viable, raonable i conforme a l’interès general, perquè està fonamentada en una ferma convicció i perquè la posa en pràctica una autoritat que no té el risc de ser suplantada per les forces del diner.
Sota el regnat de DA s’ha vist florir pressupostos satèl·lits, destinats a fer fora el control del Consell General en la despesa pública: FEDA, Andorra Telecom, AREB, Andorra Turisme, etc. Tot són societats públiques que s’alimenten del diner públic, però que el Consell General no sap controlar.
La transparència de la gestió, l’economia dels mitjans i la necessitat del control democràtic per la via del Consell General que estableix l’article 50 de la Constitució, reclamen evidentment que es respecti el principi de la unitat pressupostària.