El preu de Fangoria: ¿tempesta de decibels a la nit, i ferum de pixats al matí?

Apoteòsica. Brutal. Estratosfèrica. Aquests són els adjectius que mereix l’actuació de Fangoria dissabte a la plaça de les Arcades. Una nit destinada a quedar gravada a la memòria, perquè Alaska és un tros d’artista i les seves cançons són patrimoni de tots, és clar, i perquè és dubtós que les 3.000 persones que segons el comú es van entaforar a la plaça tinguin precedents. Com a mínim, en època històrica. En fi, que un golàs majúscul que a més ajuda a visualitzar l’objectiu de revitalitzar el centre històric (i rodalia), que el turista –tant l’autòcton com el forà– s’arribi a un espai fins ara tan marginal com les Arcades. Així ha sigut i ja era hora. Segur que bars i restaurants d’aquesta mena de clúster en què s’ha convertit el Cap del Carrer han fet aquest cap de setmana l’agost. Literalment. Per molts anys que així sigui. Però... Sempre hi ha un però, és clar. Perquè no tots els veïns del barri hi tenim un bar; perquè l’explosió de decibels –les finestres tremolaven– feia impossible qualsevol intent de dormir –ni activitat alternativa– abans de les tres de la matinada; perquè no tots ens podem permetre el luxe de desaparèixer durant tres nits, i en fi, perquè a la Llacuna, mossèn Tremosa, Doctor Nequi, Alzinaret i altres també hi viuen criaturetes d’aquestes que se’n van a dormir quan ho diuen la Violeta i el Piolet. Això, per no parlar del nyapet de les latrines del lateral de la plaça: a les vuit del matí la ferum era insuportable. Sempre ens queixem, és veritat, les alternatives no són evidents –¿tornar al parc Central? ¿Aprofitar l’escenari del Cirque du Soleil?– i potser és que no hi ha solució: si volem hi hagi vida al barri, ni que sigui durant la festa major, s’ha de pagar un preu: els decibels i la ferum de pixats. Potser.