Una Administració pública no pot demanar als seus treballadors que es quedin si els paga pitjor que altres administracions. Si es vol retenir professionals, cal que se sentin valorats, i això passa també pel salari. Per tant, la decisió del Comú de Sant Julià de revisar la graella salarial pot ser necessària.

Però una graella salarial no és una política de personal.

Una persona pot marxar perquè cobra més. Però també perquè no se sent reconeguda, perquè no hi veu una carrera professional, perquè no té perspectives o perquè no confia en els seus responsables. Retenir talent no consisteix només a pagar més, sinó a oferir un projecte professional.

El Comú de Sant Julià destinarà 328.000 euros anuals a revisar els salaris per cobrir places vacants i evitar la fuga de treballadors cap a altres administracions. La cònsol menor ha definit Sant Julià com una "administració de pas".
Si és així, cal preguntar-se per què.

El salari pot ser una resposta, però no tota la resposta. I això ens porta al Servei de Circulació.

Fa pocs mesos, el malestar d’un grup d’agents es va fer públic a través d’unes cançons anònimes creades amb intel·ligència artificial. La forma podia ser discutible. Però què fa que uns treballadors arribin a convertir el seu malestar en una cançó anònima perquè se’ls escolti?

El Comú també s’hauria de preguntar si el conseller responsable de Circulació té el lideratge i la competència necessaris per dirigir una àrea tan sensible, especialment com a conseller a ple temps. No és una qüestió personal, sinó de governança: quan un servei acumula tensions, també cal revisar la responsabilitat política.

I encara hi ha una altra pregunta: quan es donaran explicacions sobre la gestió dels recursos humans al Comú?

Abraham Férriz, antic cap de Recursos Humans, va ser expedientat i acomiadat pel Comú, que va atribuir-li faltes greus, molt greus i reiterades. Si després ha estat contractat pel Consell General per dirigir els Recursos Humans, la pregunta és inevitable: com s’explica aquesta aparent contradicció?

No es tracta de jutjar ningú fora dels procediments corresponents, sinó de preguntar-se quins criteris aplica cada institució i si el Comú ha donat totes les explicacions necessàries. També caldria saber què ha passat amb altres conflictes interns, com el que va afectar l’àrea d’Obres i Urbanisme.

L’hemeroteca ha recollit tensions i problemes de clima laboral al Comú. També és cert que s’han fet esforços per millorar la comunicació i les condicions de treball. Una administració pot millorar salaris i continuar tenint problemes de personal.

Perquè gestionar persones no és només administrar recursos. És construir confiança.
I aquí hi ha certa ironia política. Concòrdia ha criticat en el passat les apujades salarials de l’Administració. Cerni Escalé va qüestionar l’augment pactat amb els funcionaris i va defensar que una millor planificació hauria evitat arribar a aquella situació.

Ara, però, un govern comunal de la corda de Concòrdia fa exactament allò que criticava: apujar els salaris públics per retenir treballadors.

No em sembla necessàriament malament. La política no pot consistir a mantenir una posició per coherència estètica quan la realitat obliga a canviar-la. Si cal pagar més, cal pagar més.
Però també és legítim preguntar-se per què una mesura imprescindible arriba quan el mandat ja s’acaba. Pot ser justa i necessària i, alhora, ser llegida en clau electoral.

La qüestió és més profunda que una nova graella salarial. Què ha de canviar perquè Sant Julià deixi de ser una “administració de pas”? La resposta inclou els salaris. Però també el reconeixement, les carreres professionals, el lideratge i la confiança.

Perquè una administració no reté els seus treballadors només amb diners. Els reté quan els ofereix motius per quedar-se.